Tal i com us vàrem anunciar per e-mail a tots els qui teníem la vostra adreça, els fundadors de BAT BLOCS vam decidir donar per finalitzat el projecte, atès que estem a les portes d'unes eleccions que han de permetre veure acomplert el que ens va impulsar a agregar-nos: ACABAR AMB EL TRIPARTIT, posar fi a aquest malson.
Entenem, per tant, que ja no cal centrar la nostra activitat blocaire contra res, sinó a favor de... a favor de tot allò que pugui fer realitat acabar amb el tripartit. Per sort, l'espai sobiranista/independentista a la xarxa està molt ben representat, i hi ha molts agregadors, xarxes, espais i iniciatives que apleguen blocs i opinió sobiranista.
El dia 29 de novembre aquesta pàgina, agregadora de blocs, deixarà d'existir. Entenem que ja s'haurà acabat la situació que ens va fer néixer. Fins aleshores, aquí us deixem un llistat d'aquestes xarxes, espais i iniciatives que apleguen blocs i opinió sobiranista:
ABSOLUT MAS
http://absolutmas.com/
XARXA DE BLOCS SOBIRANISTES
http://www.xbs.cat/
ELS BLOCS DE VILAWEB
http://blocs.mesvilaweb.cat/
ELS BLOCS DEL DIRECTE.CAT
http://in.directe.cat/blogaires
L’ESPAI D’OPINIÓ DEL CRÒNICA.CAT
http://www.cronica.cat/opiniones.php
BLOC GRAN DEL SOBIRANISME
http://blocgran.cat/
CONVIT INDEPENDENTISTA
http://convitindependentista.blogspot.com/
BLOC DELS 10 mil
http://bloc.deumil.cat/
CATIVISTES
http://www.cativistes.cat/
ELS BLOCS D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
http://blocs.esquerra.cat/
L’ESPAI D’OPINIÓ DE LLIBERTAT.CAT
http://www.llibertat.cat/content/blogcategory/27/37/
Gràcies per haver fet possible compartir aquesta iniciativa de BAT BLOCS! Ens veiem i seguim compartint la catosfera o la catopinió, amb llibertat i per la nostra llibertat. Visca Catalunya lliure!
14/9/10
Neix ABSOLUT MAS
Neix ABSOLUT MAS, un Diari blogaire independent fet per blogaires independentistes!
Aquí teniu la primera Editorial:
“Som blocaires independents i independentistes, viatgers en el camí a Ítaca. Som, cadascun de nosaltres, únicament responsables de les nostres paraules, cadascú en té de pròpies i cadascú té les seves idees. Ara, un cop més, caminem plegats. En aquest trajecte hem creat propostes com Blocs amb Estrella i BAT BLOCS, compartides també amb altres companys. De viatge cap a Ítaca, cap a la nostra anhelada llibertat, hem defensat diferents propostes, però sempre ho hem fet des d’un compromís profund amb el país i la llibertat, sempre des de la nostra llibertat i amb les nostres idees, amb la nostra independència per damunt de tot.
Com a independentistes, estem convençuts que en aquestes eleccions la nau convergent és l’única que ens pot treure d’aquest forat negre en què ens ha sumit el tripartit: socialment, econòmicament, políticament i nacionalment. Però també, i també com a independentistes, perquè hem arribat al convenciment que la independència només arribarà des del lideratge de CiU, amb molts d’altres, però amb el seu lideratge. Sí, en aquestes eleccions, donem suport a l’Artur Mas.
No perdrem el temps en justificar-nos. Tothom sap perfectament on ens han conduït set anys d’independentisme ‘pur’, de retòrica estèril i de l’aberrant relativisme moral i polític obstinat a igualar Mas i Convergència al PSC i Montilla. Transcorreguts aquests set anys també creiem que ningú que no sigui esclau del prejudici o víctima d’una profunda ceguesa pot negar el gir sobiranista que Artur Mas ha imprès al seu discurs. Catalunya té per primera vegada des de la recuperació de l’autogovern l’oportunitat de tenir un president que públicament i desacomplexada es pronuncia a favor del dret a decidir sense límits comprometent, a més, el seu SÍ a favor de la independència.
Som conscients que la nostra anàlisi ha d’anar acompanyada d’una necessària dosi de prudència. Però rebutgem afegir-nos a la rua dels que sempre consideraran poc autèntic, poc suficient i poc creïble, la defensa del dret a decidir de l’Artur Mas i Convergència.
La independència no és només un objectiu, sinó també –i sobretot– un procés. No serveix de res proclamar-la cada dia si en paral·lel no es construeixen majories sòlides, es teixeixen complicitats i es guanyen adhesions. I sostenim que això també es pot fer –s’ha de fer- a partir d’una gestió excel·lent i en clau sobirana del poder autonòmic i d’un nou discurs que sigui capaç de relligar i vincular els dos conceptes.
Per això entenem que cal una nova majoria parlamentària que pugui formar un govern fort, sense dependències ni hipoteques, i que treballi decididament tant per fer front a la gravíssima crisi nacional que patim (en tots els àmbits, però especialment en l’econòmic) com per construir una sòlida majoria social que ens permeti l’accés amb garanties, amb fermesa, amb confiança i seguretat en el rumb que seguim, al dret de decidir fins a les últimes conseqüències, és a dir, la independència. Aquesta majoria només la pot aconseguir Convergència i Unió.
I concretem el nostre suport en aquesta iniciativa innovadora d’ABSOLUT MAS, que va més enllà de les propostes de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS (que eren simples agregadors de blocs). ABSOLUT MAS està concebut com un espai per a acollir continguts i propostes diverses: informació, notícies, opinió, seccions fixes, col·laboracions externes, activitats, etc.
Només hi ha dues condicions per formar part d’ABSOLUT MAS: compartir el suport polític a la proposta política d’Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions (compartir per tant el desig d’una radical renovació del panorama polític i el govern com a fase necessària per poder arribar a exercir el dret de decidir sense límits, això és, la independència) i fer-ho des de la nostra independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política.
ABSOLUT MAS no és un xec en blanc a la proposta política de CiU: és una expressió de confiança i una invitació a ser actius en aquest suport, a compartir la nostra decisió amb un optimisme desacomplexat.
Sí, naveguem decidits rumb a Ítaca, el dret de decidir sense límits, la independència. ABSOLUT MAS és l’expressió del nostre suport a aquest rumb que han definit n’Artur Mas i CiU. I els versos del poeta, la nostra única exigència: “has d’arribar-hi, és el teu destí”.
ABSOLUT MAS és una iniciativa de Cimera, Dessmond, Dies de Fúria i Joliu
Catalunya, 14 de setembre del 2010”
Aquí teniu la primera Editorial:
“Som blocaires independents i independentistes, viatgers en el camí a Ítaca. Som, cadascun de nosaltres, únicament responsables de les nostres paraules, cadascú en té de pròpies i cadascú té les seves idees. Ara, un cop més, caminem plegats. En aquest trajecte hem creat propostes com Blocs amb Estrella i BAT BLOCS, compartides també amb altres companys. De viatge cap a Ítaca, cap a la nostra anhelada llibertat, hem defensat diferents propostes, però sempre ho hem fet des d’un compromís profund amb el país i la llibertat, sempre des de la nostra llibertat i amb les nostres idees, amb la nostra independència per damunt de tot.
Com a independentistes, estem convençuts que en aquestes eleccions la nau convergent és l’única que ens pot treure d’aquest forat negre en què ens ha sumit el tripartit: socialment, econòmicament, políticament i nacionalment. Però també, i també com a independentistes, perquè hem arribat al convenciment que la independència només arribarà des del lideratge de CiU, amb molts d’altres, però amb el seu lideratge. Sí, en aquestes eleccions, donem suport a l’Artur Mas.
No perdrem el temps en justificar-nos. Tothom sap perfectament on ens han conduït set anys d’independentisme ‘pur’, de retòrica estèril i de l’aberrant relativisme moral i polític obstinat a igualar Mas i Convergència al PSC i Montilla. Transcorreguts aquests set anys també creiem que ningú que no sigui esclau del prejudici o víctima d’una profunda ceguesa pot negar el gir sobiranista que Artur Mas ha imprès al seu discurs. Catalunya té per primera vegada des de la recuperació de l’autogovern l’oportunitat de tenir un president que públicament i desacomplexada es pronuncia a favor del dret a decidir sense límits comprometent, a més, el seu SÍ a favor de la independència.
Som conscients que la nostra anàlisi ha d’anar acompanyada d’una necessària dosi de prudència. Però rebutgem afegir-nos a la rua dels que sempre consideraran poc autèntic, poc suficient i poc creïble, la defensa del dret a decidir de l’Artur Mas i Convergència.
La independència no és només un objectiu, sinó també –i sobretot– un procés. No serveix de res proclamar-la cada dia si en paral·lel no es construeixen majories sòlides, es teixeixen complicitats i es guanyen adhesions. I sostenim que això també es pot fer –s’ha de fer- a partir d’una gestió excel·lent i en clau sobirana del poder autonòmic i d’un nou discurs que sigui capaç de relligar i vincular els dos conceptes.
Per això entenem que cal una nova majoria parlamentària que pugui formar un govern fort, sense dependències ni hipoteques, i que treballi decididament tant per fer front a la gravíssima crisi nacional que patim (en tots els àmbits, però especialment en l’econòmic) com per construir una sòlida majoria social que ens permeti l’accés amb garanties, amb fermesa, amb confiança i seguretat en el rumb que seguim, al dret de decidir fins a les últimes conseqüències, és a dir, la independència. Aquesta majoria només la pot aconseguir Convergència i Unió.
I concretem el nostre suport en aquesta iniciativa innovadora d’ABSOLUT MAS, que va més enllà de les propostes de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS (que eren simples agregadors de blocs). ABSOLUT MAS està concebut com un espai per a acollir continguts i propostes diverses: informació, notícies, opinió, seccions fixes, col·laboracions externes, activitats, etc.
Només hi ha dues condicions per formar part d’ABSOLUT MAS: compartir el suport polític a la proposta política d’Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions (compartir per tant el desig d’una radical renovació del panorama polític i el govern com a fase necessària per poder arribar a exercir el dret de decidir sense límits, això és, la independència) i fer-ho des de la nostra independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política.
ABSOLUT MAS no és un xec en blanc a la proposta política de CiU: és una expressió de confiança i una invitació a ser actius en aquest suport, a compartir la nostra decisió amb un optimisme desacomplexat.
Sí, naveguem decidits rumb a Ítaca, el dret de decidir sense límits, la independència. ABSOLUT MAS és l’expressió del nostre suport a aquest rumb que han definit n’Artur Mas i CiU. I els versos del poeta, la nostra única exigència: “has d’arribar-hi, és el teu destí”.
ABSOLUT MAS és una iniciativa de Cimera, Dessmond, Dies de Fúria i Joliu
Catalunya, 14 de setembre del 2010”
25/4/09
Dins la ratera (article d'en Salvador Cardús a l'Avui)
No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.
Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.
Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.
La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.
Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.
He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.
Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.
Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.
La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.
Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.
He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.
1/4/09
MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT
Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.
I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?
Visca la terra, mori el mal govern!
Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.
Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.
I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.
Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.
Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.
Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!
I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?
Visca la terra, mori el mal govern!
30/3/09
MJ BONO HA DE DIMITIR (de la causa VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre)
Del bloc DIES DE FÚRIA: http://diesdefuria.blogspot.com/Ahir hi va haver un 30 minuts sobre els oblidats de la batalla de l’Ebre. Un molt bon reportatge.
Va posar de manifest el problema, LA VERGONYA, de les restes oblidades dels soldats de la batalla de l’Ebre.
El Jordi, un amic del poble, hi va intervenir, i va denunciar que el projecte –la realitat- del parc eòlic sobre els turons, les cotes, dels més durs combats de la Batalla de l’Ebre provocarà la destrucció dels centenars i centenars de restes dels combatents que s’hi troben escampades.
La directora del Memorial Democràtic (controlat, agafeu-vos, per ICV-EUA! quins hipòcrites, Déu meu!), Maria Jesús Bono, també hi va intervenir, i per la vergonya de la seva intervenció, la seva humiliant intervenció, aquesta dona ha de dimitir immediatament, ha de ser cessada, ha de plegar, ha de quedar sepultada, si ho prefereix, sota el formigó i els bulldozers que acabaran amb les restes dels nostres soldats, dels soldats de la llibertat que, 70 anys després, encara pateixen humiliació, escarni, oblit i tantsemenfotisme.
La Sra. Bono va dir dues coses que són molt i molt greus:
Es va mostrar satisfeta que s’havien recollit “les restes superficials”, és a dir, totes aquelles que es troben escampades pel bosc en la seva superfície. Són les que en el seu moment vaig fotografiar i van servir per iniciar la denúncia d’aquesta vergonya. Mira, Bono, com pots presumir d’això??? Aquest cofoïsme amb el que expliques aquesta operació és un exercici de cinisme i d’hipocresia política molt i molt dolorós, pel tema que estem tractant. Reconèixer, parlar, de “restes en superfície” és reconèixer que n’hi ha que no estan en superfície. Com sap tothom que coneix una mica la Batalla i com sabem tota la gent de la comarca.
Després va dir que existeix un protocol que obliga les empreses, amb la supervisió d’un arqueòleg, a comunicar qualsevol resta que s’hi trobi fent els treballs.
Mira, Bono, això ja és d’un cinisme insultant, que no puc tolerar. Tots, tots, sabem que en aquells turons, en aquelles cotes, hi reposen les restes de centenars i centenars de combatents. En un moment del reportatge, després que aquesta dona presumís d’aquest protocol, el periodista li pregunta “i se’ls hi ha comunicat alguna troballa?” I la dona respon “no”. I es fa un silenci.
Mira, Bono, plega. Dimiteix. Desapareix. Oblida’ns. Surt del mapa de la Batalla de l’Ebre. Prou escarni! Tots sabem que en aquells turons només que hi facis un clot surten restes de combatents. Si estan en superfície, què no hi ha d’haver allà colgat??? Per qui ens has pres? Què t’has cregut?
Aquest estiu es va conèixer la notícia que la venda de l’empresa que havia estat adjudicatària dels parcs eòlics a una altra empresa amb seu a Portugal, i que aquesta venda, amb només 2 molins construïts dels centenars previstos, havia generat unes plusvàlues d’uns 1.700 milions de pessetes.
Com s’han generat aquestes monstruoses plusvàlues? Us ho diré: són el joc brut. És la compra del silenci. És la compra del mirar a una altra banda. És l’engany.
L’empresa adjudicatària està denunciada al jutjat penal de Gandesa, per les múltiples irregularitats de tot el procés. L’empresa, pel que sembla, ha contractat un dels millors penalistes de Barcelona, especialitzat en casos de corrupció. No volen deixar cap serrell, suposo.
Mira, Bono, plega, fes-te aquest favor, fes-nos aquest favor, fes aquest últim servei a totes les víctimes de la Batalla de l’Ebre, si encara tens una miqueta de dignitat i encara et creus el lloc que ocupes.
La vostra obligació hauria d’haver estat tallar de socarel qualsevol possibilitat de malmetre aquelles cotes, o de malmetre les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre. Tot el que ens expliques només mereix que escopim al terra, per no dir que escopir-te a la cara. Fot fàstic, molt de fàstic.
Estàs molt contenta dels teus equips vestits com uns CSI, tots amb molt lluents monos de plàstic blanc, i guants, i tot d’equips sofisticats, i bossetes recollint “les restes superficials”… ens volies impressionar? Què volies demostrar?
Mira, Bono, dimiteix, fes-ho immediatament. Si encara no has entès el valor històric, democràtic, humà… que tenen tots aquells turons on els nostres hi van deixar la vida a milers, on una generació sencera va ser immolada defensant les nostres llibertats, dimiteix. Si encara no ho has entès, és que no entens res. Allà no s’hi ha de fer res. RES. Quan tinguem recursos, recuperar les restes “no superficials”, i convertir aquells turons, aquelles cotes, en un monument a la llibertat i a la dignitat. En un mausoleu de tota aquella generació, d’aquells milers i milers de combatents republicans que hi van perdre la vida defensant la llibertat, les nostres famílies i el nostre país.
No pot costar tant d’entendre, oi? No pot costar tant de trobar emplaçaments alternatius, no?
Tornem al 30 minuts i fem història per als nous lectors del bloc, que són molts. El juliol del 2008, després de la més corprenedora excursió que mai hagi fet, per aquests boscos, i després de fer desenes de fotografies del que hi vaig veure, de les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre escampades per tot arreu, allà on han d’instal·lar el parc eòlic, vaig escriure un post a Elies115 “VERGONYA…”. Aquell post va generar una onada de solidaritat i de denúncia a la catosfera. Però sortosament la denúncia va trascendir la catosfera. El Singular Digital se’n va fer ressò. I Vilaweb. En van parlar articulistes com n’Oriol Junqueras i en Joan Marí. Més endavant, i gràcies també a l’activisme d’associacions com la Plataforma en Defensa de la Terra Alta o Terra i Vent de Tots, la denúncia va arribar a El Periódico i a Telecinco. Recentment, en un documental al C33 també va sortir tota la problemàtica. I ahir, TV3 hi va dedicar un 30 minuts.
TV3 hi ha arribat bé… però molt tard, massa tard. Sóc conscient de la importància del meu post. De fet els companys del poble em van trucar perquè l’equip de TV3 volia parlar amb mi, amb l’autor del post d’Elies115 que va desencadenar la denúncia d’aquesta barbaritat. Al final no es van posar en contacte amb mi. No importa, perquè la gent del poble que va parlar ho va fer molt bé, molt millor del que jo hauria pogut fer.
Tanmateix, és molt tard per a tot plegat. Els bulldozers fa temps que estan trillant aquelles cotes. Les denúncies al jutjat semblen paralitzades. Totes les institucions i agents polítics miren a una altra banda. Ja han fet el pelotazo de més de 1.700 milions de pessetes.
La batalla per la preservació i recuperació de les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre també l’hem perduda. I és una VERGONYA que hagi passat el que ha passat.
Però que a sobre se’ns vulguin pixar a la cara, enfotre-se’n, això ja no. BONO DIMISSIÓ!
Va posar de manifest el problema, LA VERGONYA, de les restes oblidades dels soldats de la batalla de l’Ebre.
El Jordi, un amic del poble, hi va intervenir, i va denunciar que el projecte –la realitat- del parc eòlic sobre els turons, les cotes, dels més durs combats de la Batalla de l’Ebre provocarà la destrucció dels centenars i centenars de restes dels combatents que s’hi troben escampades.
La directora del Memorial Democràtic (controlat, agafeu-vos, per ICV-EUA! quins hipòcrites, Déu meu!), Maria Jesús Bono, també hi va intervenir, i per la vergonya de la seva intervenció, la seva humiliant intervenció, aquesta dona ha de dimitir immediatament, ha de ser cessada, ha de plegar, ha de quedar sepultada, si ho prefereix, sota el formigó i els bulldozers que acabaran amb les restes dels nostres soldats, dels soldats de la llibertat que, 70 anys després, encara pateixen humiliació, escarni, oblit i tantsemenfotisme.
La Sra. Bono va dir dues coses que són molt i molt greus:
Es va mostrar satisfeta que s’havien recollit “les restes superficials”, és a dir, totes aquelles que es troben escampades pel bosc en la seva superfície. Són les que en el seu moment vaig fotografiar i van servir per iniciar la denúncia d’aquesta vergonya. Mira, Bono, com pots presumir d’això??? Aquest cofoïsme amb el que expliques aquesta operació és un exercici de cinisme i d’hipocresia política molt i molt dolorós, pel tema que estem tractant. Reconèixer, parlar, de “restes en superfície” és reconèixer que n’hi ha que no estan en superfície. Com sap tothom que coneix una mica la Batalla i com sabem tota la gent de la comarca.
Després va dir que existeix un protocol que obliga les empreses, amb la supervisió d’un arqueòleg, a comunicar qualsevol resta que s’hi trobi fent els treballs.
Mira, Bono, això ja és d’un cinisme insultant, que no puc tolerar. Tots, tots, sabem que en aquells turons, en aquelles cotes, hi reposen les restes de centenars i centenars de combatents. En un moment del reportatge, després que aquesta dona presumís d’aquest protocol, el periodista li pregunta “i se’ls hi ha comunicat alguna troballa?” I la dona respon “no”. I es fa un silenci.
Mira, Bono, plega. Dimiteix. Desapareix. Oblida’ns. Surt del mapa de la Batalla de l’Ebre. Prou escarni! Tots sabem que en aquells turons només que hi facis un clot surten restes de combatents. Si estan en superfície, què no hi ha d’haver allà colgat??? Per qui ens has pres? Què t’has cregut?
Aquest estiu es va conèixer la notícia que la venda de l’empresa que havia estat adjudicatària dels parcs eòlics a una altra empresa amb seu a Portugal, i que aquesta venda, amb només 2 molins construïts dels centenars previstos, havia generat unes plusvàlues d’uns 1.700 milions de pessetes.
Com s’han generat aquestes monstruoses plusvàlues? Us ho diré: són el joc brut. És la compra del silenci. És la compra del mirar a una altra banda. És l’engany.
L’empresa adjudicatària està denunciada al jutjat penal de Gandesa, per les múltiples irregularitats de tot el procés. L’empresa, pel que sembla, ha contractat un dels millors penalistes de Barcelona, especialitzat en casos de corrupció. No volen deixar cap serrell, suposo.
Mira, Bono, plega, fes-te aquest favor, fes-nos aquest favor, fes aquest últim servei a totes les víctimes de la Batalla de l’Ebre, si encara tens una miqueta de dignitat i encara et creus el lloc que ocupes.
La vostra obligació hauria d’haver estat tallar de socarel qualsevol possibilitat de malmetre aquelles cotes, o de malmetre les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre. Tot el que ens expliques només mereix que escopim al terra, per no dir que escopir-te a la cara. Fot fàstic, molt de fàstic.
Estàs molt contenta dels teus equips vestits com uns CSI, tots amb molt lluents monos de plàstic blanc, i guants, i tot d’equips sofisticats, i bossetes recollint “les restes superficials”… ens volies impressionar? Què volies demostrar?
Mira, Bono, dimiteix, fes-ho immediatament. Si encara no has entès el valor històric, democràtic, humà… que tenen tots aquells turons on els nostres hi van deixar la vida a milers, on una generació sencera va ser immolada defensant les nostres llibertats, dimiteix. Si encara no ho has entès, és que no entens res. Allà no s’hi ha de fer res. RES. Quan tinguem recursos, recuperar les restes “no superficials”, i convertir aquells turons, aquelles cotes, en un monument a la llibertat i a la dignitat. En un mausoleu de tota aquella generació, d’aquells milers i milers de combatents republicans que hi van perdre la vida defensant la llibertat, les nostres famílies i el nostre país.
No pot costar tant d’entendre, oi? No pot costar tant de trobar emplaçaments alternatius, no?
Tornem al 30 minuts i fem història per als nous lectors del bloc, que són molts. El juliol del 2008, després de la més corprenedora excursió que mai hagi fet, per aquests boscos, i després de fer desenes de fotografies del que hi vaig veure, de les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre escampades per tot arreu, allà on han d’instal·lar el parc eòlic, vaig escriure un post a Elies115 “VERGONYA…”. Aquell post va generar una onada de solidaritat i de denúncia a la catosfera. Però sortosament la denúncia va trascendir la catosfera. El Singular Digital se’n va fer ressò. I Vilaweb. En van parlar articulistes com n’Oriol Junqueras i en Joan Marí. Més endavant, i gràcies també a l’activisme d’associacions com la Plataforma en Defensa de la Terra Alta o Terra i Vent de Tots, la denúncia va arribar a El Periódico i a Telecinco. Recentment, en un documental al C33 també va sortir tota la problemàtica. I ahir, TV3 hi va dedicar un 30 minuts.
TV3 hi ha arribat bé… però molt tard, massa tard. Sóc conscient de la importància del meu post. De fet els companys del poble em van trucar perquè l’equip de TV3 volia parlar amb mi, amb l’autor del post d’Elies115 que va desencadenar la denúncia d’aquesta barbaritat. Al final no es van posar en contacte amb mi. No importa, perquè la gent del poble que va parlar ho va fer molt bé, molt millor del que jo hauria pogut fer.
Tanmateix, és molt tard per a tot plegat. Els bulldozers fa temps que estan trillant aquelles cotes. Les denúncies al jutjat semblen paralitzades. Totes les institucions i agents polítics miren a una altra banda. Ja han fet el pelotazo de més de 1.700 milions de pessetes.
La batalla per la preservació i recuperació de les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre també l’hem perduda. I és una VERGONYA que hagi passat el que ha passat.
Però que a sobre se’ns vulguin pixar a la cara, enfotre-se’n, això ja no. BONO DIMISSIÓ!
25/3/09
Tot això i més (Dessmond)
Tot això i més
És o no és principi de tupinada carregar-se l’Estatut un cop l’han aprovat les Cortes Espanyolas i ha passat afirmativament un referèndum democràtic?.
És o no és principi de tupinada carregar-se l’Estatut un cop l’han aprovat les Cortes Espanyolas i ha passat afirmativament un referèndum democràtic?.
O fer campanya primant l’amiguisme –altrament dit “govern amic”- a l’acompliment de la legalitat vigent?.
O quan el govern es troba davant una crisi com la del Carmel, decideix filtrar a la premsa el que és o no noticiable?.
O que Presidència pugui tenir un cap de comunicació que sigui capaç de treballar fins el punt de “no parar hasta joderte”.
O que al mateix Parlament de Catalunya s’hi pugui amenaçar els periodistes que no comparteixen una determinada visió de les coses i que el progressista col·legi de Periodistes estigui desaparegut en combat?.
O que el grup més nombrós de diputats catalans a les Cortes Espanyolas mai voten en clau de país, mai, i que quan arriba la campanya, per arreplegar vots, proclamen ser els més catalanistes i amb més poder d’influència?.
O que quan són a l’oposició en diuen “barracons” i quan governen allò resulta ser “aularis d’acció immediata”. No és un símptoma de tupinada deixar deliberadament a l’aire les competències de la Generalitat, quan el govern espanyol les trepitja sense contemplacions?.
O que en aquesta tasca siguin ben catalans els ministres que intenten ignorar el marc competencial de Catalunya?.
O que en nom d’un invent anomenat patriotisme social s’intenti anestesiar una nació mil·lenària?. O que les virtuts d’aquest innovador patriotisme un cop ja no hi ha campanya electoral resulta ser quelcom menys que una estafa?. No és una tupinada esclatant dir-ne “desacceleració” o “alentiment” quan el món sencer sap sobradament que és una crisi de grans proporcions?.
O que un cop acceptat això de la crisi anem donant lliçons als americans perquè tenim el millor sistema bancari del món?. És o no una tupinada amb tota regla -que diria en Matias Prat- veure que cada cop que guanya una determinada opció, Andalusia eixuga el seu deute històric?.
O que essent Catalunya un dels territoris que més esforç econòmic fa, fins a l’extenuació financera, no trobi mai la forma que la part espanyola compleixi amb la llei o disposi un mecanisme que no impliqui l’espoliació sistemàtica?.
No fa tuf a tupinada la forma en que es gestionen els aeroports, amb el vist-i-plau del sucursalisme català que tira coets en saber que Barcelona només pot aspirar a ser capital del Low Cost?. No és una tupinada insultant haver de suportar un govern amic que trosseja la llengua catalana, sabedor que toca el moll de l’os de la nació?.
O que prohibeix les emissions de la televisió pública al País Valencià o Les Illes?.
O que vol substituir el terme “país” pel de “comunitat autònoma”?. Tot això -i d’altres coses que ara em deixo- si ho fes una extrema dreta semblaria colpisme. Sens dubte.
PS: Una mica més també per aquí, al post titulat "De part del Comitè Central"
18/2/09
Contra la Llei del Silenci
Del batbloc de Josep Sort
Molts de nosaltres hem escrit, per activa i per passiva, que la renovació d'ERC, a aquestes alçades, ja no pot venir des de dins, sinó que hem de ser els cercles exteriors, per dir-ho d'alguna manera, és a dir, els ex-votants, els qui forcem un canvi en l'estratègia. Com és públic i notori, els ex-votants som més que els votants.
Aquesta constatació, però, no ha de significar ignorar aquells que, en posicions sempre molt difícils, malden des de dins per renovar el partit, i amb ell, l'estratègia i la direcció. Són gent d'una militància i d'un amor per unes sigles a prova de bomba. Jo els admiro, perquè sóc conscient que jo mateix sóc incapaç d'aguantar tot el que ells i elles aguanten.
Aquest capteniment que mostren la gent que realment estima el partit, malgrat la direcció actual, però, sempre ha de tenir uns límits. I un d'aquests límits és la dignitat. Cal fer-los veure que la seva pantomima i fatxenderia s'ha acabat. I sobretot, cal gosar dir-ho.
És en aquest sentit que no puc més que alegrar-me de l'article escrit per un jove militant d'Arenys de Mar i blocaire excel.lent, en Maiol Sanaüja (foto), que de forma valenta, acaba d'aixecar la mà i dir les coses pel seu nom.
Us en recomano la lectura. Moltes gràcies, Maiol, perquè demostres que encara hi ha persones que no se subordinen cegament i, malgrat les amenaces, directes o no, avantposen la seva dignitat personal, sense la qual no hi ha dignitat ni de partit ni, per descomptat, de la nació.
18/1/09
Ha nascut una estrella
Congratulem-nos companys, ha nascut una estrella, l'Andreu té blog. L’espera ha estat llarga i sembla que encara caldrà esperar una mica més ja que seguint instruccions de l'Andreu, tinc l'honor d'encetar una petita sèrie de col·laboracions que han constituir una primera fase de rodatge d'aquest blog.
No podem dir que tinguem un nou blogaire, per mi l'Andreu ja ho era. L'Andreu, sense blog, ja era un dels més lúcids blogaires de la constel·lació sobiranista. O no és cert que qualsevol dels seus comentaris era prou sòlid per sustentar-se fora del blog on es trobava i convertir-se en un post per si mateix? Jo finalment, fart que els seus comentaris superessin en lucidesa els meus posts vaig acabar tancant el blog. Ara veuràs.
És un gran moment per néixer, temes no en falten: els vuitanta; els quaranta; la pistola i l'encaputxat; un conseller que ens ha d'aclarir que sap reconèixer una cadira (alguns ho dubtàvem); el mateix conseller que no va a la manifestació del Dret a Decidir per coordinar la seguretat però es manifesta contra Israel passant-se la seguretat pel passamuntanyes; la tonta del bote que no accepta preguntes; un Vicepresident que pacta la seva permanència a la butaca com a contraprestació política dins del seu partit com si la seva designació no depengués del President de la Generalitat, i en darrera instància, de la ciutadania; unes eleccions europees calentes; una Mònica Sabata, que si es mereix que l'estimi tant com l'estimo, donarà carabassa a la cosa E; unes eleccions al Parlament de Catalunya que, pels moviments de tots els partits, s'intueix que coincidiran amb les europees; un Conselleria d'Industria on dimiteixen fins i tot els bidells; un Ignasi Guardans que treu de dubtes a l'estimat Sort; un president que és xiulat allà on va i que només espera a saber quina cella li partirà el sabatot que rebrà aviat; i, alegrem-nos, milers de militants d'ICV, d'E i del PSC pre-parats, és a dir: a punt d'anar a la cua de l'INEM.
Companys, estem vivint un gran moment. Es respira eufòria a les files sobiranistes. S'està aixecant una onada àvida de victòria que farà tremolar la terra. Ja els tenim coll a terra, només ens cal rematar. Remata, Andreu.
Cordialment,
Joliu
24/12/08
Emili Valdero: un exemple de lideratge i de patriotisme
El post del dia: Dies de fúria.Avui, 23 de desembre del 2008, n’Emili Valdero, doctor en Economia, diplomat en Estadística, professor titular de l’àrea d’Economia financera de la Universitat de Barcelona, i fins ara secretari de Comerç i Turisme, ha presentat la dimissió. I ho ha fet a primera hora del matí, després de parlar amb el seu conseller.
Conec l’Emili de fa molts anys. Des que estudiàvem, ell a Econòmiques i jo a Dret. Des que vam començar a militar a l’FNEC i a ERC. Des de llavors, l’Emili ha format part del meu nucli d’amics íntims. És per a mi un honor gaudir de la seva amistat.Ens vam distanciar durant el tripartit. Però vam retrobar la nostra amistat, i jo diria que l’hem enfortit, una tarda que em va trucar i em va dir que volia parlar amb mi. Estàvem a les portes del congrés d’ERC; ell sabia de la meva proximitat a Reagrupament… i vam estar parlant infinites hores sobre tot el que havia passat, la situació en què estava ERC i el país…, i el pas que volia fer de donar suport explícit a Reagrupament, com a única solució per a ERC i com a projecte nacional.
Des de llavors hem estat treballant junts i gaudint de la nostra amistat. Fa ja unes setmanes vam quedar i em va traslladar el seu fastigueig amb tot plegat. L’Emili és una persona absolutament entusiasta i preparada i amb un elevadíssim sentit de la responsabilitat. I em va dir que volia plegar, que no aguantava més el que estava veient. Que patia massa. Em va explicar com ja havia intentat impulsar tots els projectes, en clau nacional, i tots els entrebancs que havia tingut per part de la mateixa conselleria, de l’Huguet i l’entorn sociata (que vénen a ser el mateix, perquè com tothom sap, n’Huguet només es mou i fa coses d’acord amb les indicacions dels sociates).
La setmana passada em va dir que volia dimitir abans de Nadal, però un cop tancats tots els temes pendents amb els diferents sectors i persones. El pèssim funcionament de la conselleria, l’absoluta inoperància del conseller, la retallada del pressupost per a comerç havia vessat el got. Un got que ja estava clivellat després del seu suport explícit a RCat. Inicialment l’Emili tenia la intenció d’esperar a veure com es resolia el finançament i, si això podia redreçar la situació, en el sentit del compliment de les línies vermelles que l’impostor Puigcercós va assenyalar al Congrés. Però les setmanes han anat passant sense que el finançament hagi estat resolt. Més aviat tot indica que serà, un cop més, una agressió a la nostra capacitat d’autogovern i una autèntica presa de pèl en relació al previst al nou Estatut i en relació a l’espoli fiscal que practiquen amb els catalans tots els governs espanyols. Ara ja amb el vistiplau del govern català.
Portàvem, per tant, força dies parlant de quan i com fer efectiva la seva dimissió. Diumenge em va dir que dimitiria dimarts, que ja ho havia tancat pràcticament tot. I entre diumenge i dilluns al vespre vam estar preparant la carta de dimissió, per fer-la efectiva avui dimarts. Abans, però, ho volia dir personalment al conseller.
I aquest matí, a primera hora, ha pujat a veure al conseller amb la carta de dimissió i tot seguit l’ha registrada al Registre del Departament. La carta reflecteix perfectament l’estat d’ànim d’una de les persones més preparades amb què ha comptat Esquerra al govern tripartit. Per prudència ha callat moltes coses. Moltíssimes.
Tot seguit ho ha comunicat als mitjans de comunicació. I els ha adjuntat, amb el comunicat, la carta registrada. Els amics del Singular Digital s’han marcat un tanto sent els primers a destapar la notícia i a disposar de la carta de dimissió, que han posat a l’abast de tots els lectors.
Des d’aquest moment han començat a passar tot de coses sorprenents. L’impacte als mitjans de comunicació ha estat brutal, molt per sobre del que tant ell com jo havíem pensat que podia tenir. S’ha generat una autèntica bola de neu informativa i un munt d’adhesions en forma de mails, sms i trucades de suport.
Passat el migdia hem començat a tenir les primeres reaccions del Clan dels Calabresos. La notícia havia caigut com una autèntica bomba. Superat el primer desconcert, hem tingut notícia que es començaven a fer trucades diverses a diverses persones clau. Totes han començat a anar en la mateixa línia: no havia dimitit, sinó que l’havien cessat. La situació era absolutament surrealista. Però no hi havia res estrany en la reacció histèrica i histriònica dels cal·labresos, atès que, com en un reportatge que veia l’altre dia de la secta de la Cienciologia, la primera defensa consisteix sempre en un atac radical sobre la persona que critica, que posa en qüestió.
El paroxisme ha arribat quan, acabada la reunió de l’executiu, del Govern de la Generalitat, entre els acords del Govern es publica el “cessament del Secretari de Comerç i Turisme”. S’han begut definitivament l’enteniment.
Un bon amic meu, prestigiós jurista, em truca per informar-me de la publicació de l’acord i que…, sorprenentment, no nomenen a ningú per substituir-lo, com es fa sempre, sinó que encomanen les funcions al Secretari General del Departament. El tripartit arriba a la bogeria amb aquesta patranya, ja que això no es pot fer si no s’aprova un decret de reestructuració del Departament, on es canviï l’organigrama i s’integri la Secretaria de Comerç i Turisme dins de la Secretaria General.
No només intenten parar el cop, l’impacte de la dimissió, d’una manera absolutament burda, com és dient que l’han cessat, sinó que a sobre es posen en absoluta evidència perquè no nomenen ningú, com és el que sempre es fa en aquests casos.
No només ens prenen el pèl ignorant la datació de la dimissió (suposo que no es pensaven que l’hagués registrat!), sinó que a sobre es posen en evidència total fent veure que l’han cessat sense tenir cap substitut. I en la improvisació d’aquesta mesquina jugada, no poden fer altra cosa (perquè tot està improvisat) que encarregar les funcions al Secretari General sense la cobertura legal per fer-ho.
Realment és increïble. La seva reacció és tan bèstia i tan nauseabunda que no ha tingut la més mínima credibilitat. No la poden tenir mai. És tan bèstia que se m’acaben les paraules per intentar definir o adjectivar aquesta actuació tan barroera i impresentable.
A mitja tarda han començat a farcir la cosa. I han començat a dir que se’l cessava pel “desgavell en la moda” i per “mala gestió”, o fins i tot per “incompetència” i “falta de lideratge”.
Hi ha molta gent que avui ha d’estar avergonyida de pertànyer a ERC, i més encara d’estar al govern en representació d’ERC. Això que han fet és tan indigne, que fa caure la cara de vergonya. Estic pensant, sobretot, en tota la gent que coneix l’Emili Valdero, i que el coneix de fa anys. L’Emili ha estat, per a aquest govern, un autèntic luxe. El seu treball amb tots els sectors de comerç i de turisme ha estat exemplar. És una persona absolutament preparada, doctor en Economia, militant independentista compromès, persona activa, treballador infatigable, honest.
Les crítiques que està rebent de personal absolutament indocumentat, de menjadors compulsius d’arròs amb llamàntol fins a la vergonya, és una de les indecències més grans a les que he assistit els darrers temps. Els que el critiquen no l’arriben ni a la sola de la sabata. Això sí, són uns sectaris i uns sicaris sense vergonya.La gestió de l’Emili Valdero ha estat agosarada, valenta, compromesa i innovadora. La seva feina és d’aquestes feines que perduren i marquen el camí per molts anys. No sembla, en cap cas, per la seva qualitat, que hagi pogut fer-se en el govern tripartit. Però s’ha fet, i s’ha fet gràcies a ell i al seu equip.
Per això avui és un dia en què em sento absolutament trist de veure com el sectarisme arriba fins a límits inimaginables, com un govern com el tripartit és capaç de mentir d’una manera tan radical i com són capaços de llençar tota classe d’insídies per tal de conservar els seus culs oficials. Avui no hi ha hagut persones, sinó gossos a la cacera.
Alhora em sento content que l’Emili, finalment, hagi deixat a l’estacada tota aquesta tropa d’indesitjables, d’indocumentats i de personal que no té on caure mort. L’Emili tornarà a fer classes el gener. És un acadèmic extraordinari. Cap problema. L’Emili continuarà militant en l’independentisme i per la llibertat de Catalunya.
I amb l’Emili, tots els que som patriotes, ens reconciliem amb una manera de fer política, amb la recuperació dels valors, amb la fantàstica impressió que treballar pel país val la pena i que comptem amb gent que val la pena. Com l’Emili.Endavant!
Visca la terra, mori el mal govern!
2/12/08
El post del dia: Decidit
Hi ha empreses que sorprenen, no t’ expliques com algú, amb tant poc temps, pot fer una cosa semblant en un mercat tant madur com pot ser, per exemple, el del cafè.Starbucks neix el 1971 al Pike Place Market de Seattle, com una botiga especialitzada a vendre grans de cafè aràbic als “puristes” del cafè. El 1982 després d’ un viatge a Europa d’ en Schultz, venedor i futur CEO de l’ imperi, i fascinat per la cultura del cafè a Itàlia, decideixen obrir la primera cafeteria prop de la botiga.
El mercat objectiu són gourmets de coll blanc, preferentment femenins, d’ entre 25 i 45 anys...al 1992 ja disposaven de 140 locals, i en Schultz decideix sortir a borsa, sense manies, va aconseguir 25M$ que va destinar a l’ expansió.
El 2002 ja era el més gran d’ USA, un terç de les cafeteries eren seves, amb uns índex de creixements mitjans acumulats del 40%, mentre els ingressos ho feien en un acumulat del 50% anual. 20M de clients, 5000 locals al món obrint un promig de 3 locals per dia. Semblava no tenir límits.
El més sorprenent és que no gastaven o invertien gairebé res en publicitat, es van centrar només en la qualitat del producte, del servei i de l’ atmosfera dels locals. Sempre cèntrics.
Paulatinament el perfil de client anava canviant, l’ atenció al client ja no podia ser personalitzada, la venda de cafè en gra va caure a un 10% del turn-over, es van incorporar màquines dispensadores, fins i tot wi-fi per la canalla...la senyora tocada, posada i llepafils que els havia fet grans pagant 5$ per un cafè o un frapuccino o fins i tot un Tofee Nut Latte, tot i sociològicament créixer en nombre, es veia substituïda per jovent que administraven una setmanada d’ estudiant o un sou mildolarista...van passar a competir amb el Dunkin-Donuts i el Mc.Donald’s. Amb la mediocritat la davallada. Van passar de ser percebuts com una empresa de qualitat, servei i exclusivitat, enfocada al client i al producte, a una simple organització amb voracitat pel lucre i l’ expansió desenfrenada.
Van malmetre la seva raó de ser, el seu fet diferencial, la seva autenticitat.
Als integrants del tripartit, sobretot a les crosses, els ha passat una cosa semblant, han supeditat el seu contingut ideològic a una simple gestió sota batuta sociata, és a dir, descremada. Han sotmès el seu discurs valent a una ignominiosa omertà, sense cap tipus de lideratge ni excel·lència gestora. Conceptes insípids que de no reconduir-los els portarà irremeiablement a l’ inexistència. Il·lusionar la seva bona gent només amb paraules boniques, amb un reguitzell de fets que les contradiuen, serà una missió impossible. Fins i tot contraproduent.
La clatellada està cantada, i com més perseverança i insistència en l’ error pitjors seran els resultats.
El problema serà que, a part d’ ells, qui en sortirà més perjudicat serà Catalunya.
Salut i independència,
Cesc.
El post del dia: Catalunya.ffw
Marroquina resident a Catalunya?
El passat diumenge el telenotícies vespre de TV3 (la nostra?) va dedicar uns minuts al primer aniversari de la mort de Francesc Candel. Una data de referència en que es reeditarà “Els Altres Catalans” recuperant els textos retallats per la censura alhora que s'impulsa la Fundació Francesc Candel. A partir d'aquí, el periodista encarregat de la notícia comentava la contribució de Candel a la integració dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Una tasca que se suma a la de molts altres per consolidar la idea d'una Catalunya d'origens diversos però amb un futur comú, Una integració que relliga el país de sempre amb els nous catalans.
Acabant la notícia i amb la intenció de lligar el passat amb el present del país, el periodista acaba fent el ridicul mentre posa al descobert tots els complexos i els errors de la societat catalana quan s'enfronta a la immigració global dels darrers deu anys. La notícia es tancava així: “El proleg de la reedició del llibre de Paco Candel l'ha escrit la marroquina resident a Catalunya Najat El Hachmi”: Marroquina resident a Catalunya?
Recapitulem. La Najat El Hachmi va arribar a Catalunya amb vuit anys.. S'ha educat aquí, ha crescut aquí. El seu origen i el lloc de naixement no la fan pas menys catalana. Més encara, ha fet de la llengua del país la seva eina de treball i a banda de guanyar el premi Ramon Llull amb la seva darrera novel.la ha publicat un assaig sobre immigració i identitat titulat especificament “Jo també soc catalana”. Però en el desconcert amb que molts catalans s'enfronten a la immigració la Najat, una catalana més, és una marroquina resident a Catalunya. Tot un exemple de feina pendent per a la Fundació Francesc Candel.
És evident que tot plegat és sobretot una prova de manca de criteri i professionalitat dels periodistes responsables de la notícia. Cal ser molt incapaç per a considerar la Najat El Hachmi com una marroquina resident a Catalunya. Cal ser molt inutil per a fer-ho en una notícia sobre la Fundació Francesc Candel. Tot un exemple dels dèficits de TV3. Però més enllà d'això l'anecdota dóna el tó d'un problema greu per a la Catalunya d'avui i demà.
Tant dificil és entendre que la Najat i els milers i milers d'homes i dones com ella son catalans? Que a la Catalunya d'avui no hi ha manera més catalana de ser català que ser fill, net o besnet d'immigrants? És possible que la vena multicultural de la pseudoprogressia del país acabi tancant les portes de la plena ciutadania als nous catalans?*
Etiquetes de comentaris: Immigració, Societat
El passat diumenge el telenotícies vespre de TV3 (la nostra?) va dedicar uns minuts al primer aniversari de la mort de Francesc Candel. Una data de referència en que es reeditarà “Els Altres Catalans” recuperant els textos retallats per la censura alhora que s'impulsa la Fundació Francesc Candel. A partir d'aquí, el periodista encarregat de la notícia comentava la contribució de Candel a la integració dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Una tasca que se suma a la de molts altres per consolidar la idea d'una Catalunya d'origens diversos però amb un futur comú, Una integració que relliga el país de sempre amb els nous catalans.
Acabant la notícia i amb la intenció de lligar el passat amb el present del país, el periodista acaba fent el ridicul mentre posa al descobert tots els complexos i els errors de la societat catalana quan s'enfronta a la immigració global dels darrers deu anys. La notícia es tancava així: “El proleg de la reedició del llibre de Paco Candel l'ha escrit la marroquina resident a Catalunya Najat El Hachmi”: Marroquina resident a Catalunya?
Recapitulem. La Najat El Hachmi va arribar a Catalunya amb vuit anys.. S'ha educat aquí, ha crescut aquí. El seu origen i el lloc de naixement no la fan pas menys catalana. Més encara, ha fet de la llengua del país la seva eina de treball i a banda de guanyar el premi Ramon Llull amb la seva darrera novel.la ha publicat un assaig sobre immigració i identitat titulat especificament “Jo també soc catalana”. Però en el desconcert amb que molts catalans s'enfronten a la immigració la Najat, una catalana més, és una marroquina resident a Catalunya. Tot un exemple de feina pendent per a la Fundació Francesc Candel.
És evident que tot plegat és sobretot una prova de manca de criteri i professionalitat dels periodistes responsables de la notícia. Cal ser molt incapaç per a considerar la Najat El Hachmi com una marroquina resident a Catalunya. Cal ser molt inutil per a fer-ho en una notícia sobre la Fundació Francesc Candel. Tot un exemple dels dèficits de TV3. Però més enllà d'això l'anecdota dóna el tó d'un problema greu per a la Catalunya d'avui i demà.
Tant dificil és entendre que la Najat i els milers i milers d'homes i dones com ella son catalans? Que a la Catalunya d'avui no hi ha manera més catalana de ser català que ser fill, net o besnet d'immigrants? És possible que la vena multicultural de la pseudoprogressia del país acabi tancant les portes de la plena ciutadania als nous catalans?*
Etiquetes de comentaris: Immigració, Societat
27/11/08
El post del dia: Itching like grass
Sobiranament bornis
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.
I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.
El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.
Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.
Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.
Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.
26/11/08
El post del dia: Joan Arnera
El modern Símmac
És una llàstima, en el fons, haver-nos de prepocupar de les nostres petites coses, els catalans, i no poder-nos abandonar a la vida i als amors intemporals i voraços, com passa en els països normals.
A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.
I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?
Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...
Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?
A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.
I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?
Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...
Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?
25/11/08
El post del dia: CIMERA (EXTRAORDINÀRIA)
Montilla... o Montilla
Com diu en Dessmond en aquest post de l'amic Joliu, el dilema Mas o Montilla va camí de convertir-se en el hit d'aquest Nadal. I potser no li falta raó. De tant repetir-nos-ho, al final ens creurem de veritat que la cosa va molt ajustada i, el que és pitjor, que les eleccions són a la cantonada i el canvi de govern a tocar. O Mas o Montilla? Doncs, què voleu que us digui, d'entrada el que tenim és Montilla... i prou.
Ahir, el Tio Pepe va fer una exhibició pornogràfica a l'auditori de la Generalitat, on va ensenyar les seves vergonyes, o sigui, la seva obra de govern: res de res. Montilla anava en pilota picada, com l'emperador del conte, i tothom li ha rigut les gràcies (us atreviu a llegir l'Antich avui a LV?). Se suposa que l'acte (insisteixo, pornogràfic) era per celebrar (sic) els dos anys de presidència de la rata Montilleja. Si heu vist imatges i/o escoltat declaracions, convindreu amb mi que la cosa està entre el hardcore, el gore i la coprofília. El discurs va ser molt aplaudit per un públic entregat d'alts càrrecs, i no consta enlloc que ningú piulés ni hagi fet gestos de reprovació quan el Tio Pepe va subratllar que el seu govern ha estat el que més sentit de país ha demostrat en els últims anys. I així ens van les coses.
Vull dir que res no apunta a que hagin de canviar en els propers mesos. Portem ja dos anys de Tio Pepe, i ja en van cinc de tripi!!! Cinc!!! Aquesta colla ha fet de la màxima "qui dia passa, any empeny" la seva filosofia de governar, i de passada en el seu verí que ens té anestesiats. No veig per enlloc el nen atrevit que d'entre la gentada acrítica destapi les vergonyes de l'emperador, i li faci veure que va despullat. I en aquest cas, l'emperador és el país sencer. Anem en calçotets, i no ho volem veure. El noto en l'ambient, aquest cert aire de passotisme i conformisme. I mentre això no canvïi, i no hi haurà sentència del TC desfavorable ni sistema de finançament insuficient que ho canviï, per mi encara no hi ha dilema, i el almenys durant un parell de temporades, el hit serà Montilla... o Montilla.
Com diu en Dessmond en aquest post de l'amic Joliu, el dilema Mas o Montilla va camí de convertir-se en el hit d'aquest Nadal. I potser no li falta raó. De tant repetir-nos-ho, al final ens creurem de veritat que la cosa va molt ajustada i, el que és pitjor, que les eleccions són a la cantonada i el canvi de govern a tocar. O Mas o Montilla? Doncs, què voleu que us digui, d'entrada el que tenim és Montilla... i prou.
Ahir, el Tio Pepe va fer una exhibició pornogràfica a l'auditori de la Generalitat, on va ensenyar les seves vergonyes, o sigui, la seva obra de govern: res de res. Montilla anava en pilota picada, com l'emperador del conte, i tothom li ha rigut les gràcies (us atreviu a llegir l'Antich avui a LV?). Se suposa que l'acte (insisteixo, pornogràfic) era per celebrar (sic) els dos anys de presidència de la rata Montilleja. Si heu vist imatges i/o escoltat declaracions, convindreu amb mi que la cosa està entre el hardcore, el gore i la coprofília. El discurs va ser molt aplaudit per un públic entregat d'alts càrrecs, i no consta enlloc que ningú piulés ni hagi fet gestos de reprovació quan el Tio Pepe va subratllar que el seu govern ha estat el que més sentit de país ha demostrat en els últims anys. I així ens van les coses.
Vull dir que res no apunta a que hagin de canviar en els propers mesos. Portem ja dos anys de Tio Pepe, i ja en van cinc de tripi!!! Cinc!!! Aquesta colla ha fet de la màxima "qui dia passa, any empeny" la seva filosofia de governar, i de passada en el seu verí que ens té anestesiats. No veig per enlloc el nen atrevit que d'entre la gentada acrítica destapi les vergonyes de l'emperador, i li faci veure que va despullat. I en aquest cas, l'emperador és el país sencer. Anem en calçotets, i no ho volem veure. El noto en l'ambient, aquest cert aire de passotisme i conformisme. I mentre això no canvïi, i no hi haurà sentència del TC desfavorable ni sistema de finançament insuficient que ho canviï, per mi encara no hi ha dilema, i el almenys durant un parell de temporades, el hit serà Montilla... o Montilla.
24/11/08
El post del dia: TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
SÓC UN OUTSIDER O UN DESCREGUT
Ahir, parlant amb ex-companys de la Plataforma Catalunya 2003 (per qui no ho sàpiga, aquesta va ser una associació creada en el 2003 per el traspassat Pere Esteve), em van voler convèncer per entrar a la Casa Gran del catalanisme. Els hi vaig dir que no, que de moment no volia tornar a participar en un projecte de catalanisme transversal per acabar decebut. Decebut? em van dir, tú el que ets es un "outsider" de l'independentisme que només es dedicar a apuntar i disparar des del seu bloc... ( aquesta frase es va dir en un context de amistança, per tant el to va ser del tot amical, i sense cap tipus d'animositat). Outsider?, jo outsider?, i així fins avui...
Segons el diccionari Larousse America Heritage, un outsider es un : Foraster; persona no participant; concursant amb poques possibilitats de triomf, i finalment apartat. No content amb la definició vaig anar a petar a un altre diccionari, el Langenscheidt, per ells, un outsider es a mes a mes d'un foraster, un intrús i un desplaçat. Cap de les definicions trobades, hi ha la de descregut, qué és l'adjectiu que crec que em defineix millor, pel que a la meva visió de la vida política.
I per qué descregut?, doncs des de fa molt temps, sempre he pensat que qui es vol dedicar a la política es per tenir un reconeixement personal, i si no ho aconsegueix, doncs, ho deixa i a un altre cosa. Aquesta es la meva visió, i sinó es així, qui em pot explicar el naixement constant de Plataformes, think tanks, associacions, moviments, etc...?, qui creu de debó en la política té on triar i remenar, i no li fa falta crear un altre PdP, SP,Ces,etc...per poder lluitar per el que creu. Es clar, que si opta per aquesta segona opció -la d'afiliar-se i lluitar des de la base- serà un membre més, i per tant la seva quota de protagonisme es veurà diluïda a favor de la resta de membres.
La prova del que dic, la tenim al mirar i comprovar, que en la majoria dels casos, els caps de totes aquestes associacions, moviments, plataformes,etc...,son o han estat membres en actiu d'algun dels partits catalans, però com que ells o elles eren poc visibles dins al partit, han optat per crear el seu espai.
Compte! que em sembla molt bé, i fins i tot jo soc membre d'alguna d'aquestes plataformes i moviments, però jo només participarè activament i si convé des de la base, en un moviment unitari de debó, on la fita a aconseguir no sigui motiu de debat constant entre el membres.Vaja, el que realment m'agradaria, seria la reedició del que va ser l'Assemblea de Catalunya. Aixó es ser un outsider?
Ahir, parlant amb ex-companys de la Plataforma Catalunya 2003 (per qui no ho sàpiga, aquesta va ser una associació creada en el 2003 per el traspassat Pere Esteve), em van voler convèncer per entrar a la Casa Gran del catalanisme. Els hi vaig dir que no, que de moment no volia tornar a participar en un projecte de catalanisme transversal per acabar decebut. Decebut? em van dir, tú el que ets es un "outsider" de l'independentisme que només es dedicar a apuntar i disparar des del seu bloc... ( aquesta frase es va dir en un context de amistança, per tant el to va ser del tot amical, i sense cap tipus d'animositat). Outsider?, jo outsider?, i així fins avui...
Segons el diccionari Larousse America Heritage, un outsider es un : Foraster; persona no participant; concursant amb poques possibilitats de triomf, i finalment apartat. No content amb la definició vaig anar a petar a un altre diccionari, el Langenscheidt, per ells, un outsider es a mes a mes d'un foraster, un intrús i un desplaçat. Cap de les definicions trobades, hi ha la de descregut, qué és l'adjectiu que crec que em defineix millor, pel que a la meva visió de la vida política.
I per qué descregut?, doncs des de fa molt temps, sempre he pensat que qui es vol dedicar a la política es per tenir un reconeixement personal, i si no ho aconsegueix, doncs, ho deixa i a un altre cosa. Aquesta es la meva visió, i sinó es així, qui em pot explicar el naixement constant de Plataformes, think tanks, associacions, moviments, etc...?, qui creu de debó en la política té on triar i remenar, i no li fa falta crear un altre PdP, SP,Ces,etc...per poder lluitar per el que creu. Es clar, que si opta per aquesta segona opció -la d'afiliar-se i lluitar des de la base- serà un membre més, i per tant la seva quota de protagonisme es veurà diluïda a favor de la resta de membres.
La prova del que dic, la tenim al mirar i comprovar, que en la majoria dels casos, els caps de totes aquestes associacions, moviments, plataformes,etc...,son o han estat membres en actiu d'algun dels partits catalans, però com que ells o elles eren poc visibles dins al partit, han optat per crear el seu espai.
Compte! que em sembla molt bé, i fins i tot jo soc membre d'alguna d'aquestes plataformes i moviments, però jo només participarè activament i si convé des de la base, en un moviment unitari de debó, on la fita a aconseguir no sigui motiu de debat constant entre el membres.Vaja, el que realment m'agradaria, seria la reedició del que va ser l'Assemblea de Catalunya. Aixó es ser un outsider?
23/11/08
El post del dia: A PEU (caminant a poc a poc s'observa millor la vida)
Regal d'idees
Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.
Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.
Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.
-”Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.
-”La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.
-”Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.
Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.
Gràcies, Eduard!
22/11/08
El post del dia: Reflexions en català.
Ai, que em descollono
.
El Manel m'acaba d'enviar aquesta invitació. Entre altres coses, el Manel diu: "Us heu fitxat que no omplen el Palau de la Música, sinó que ho fan al Petit Palau? Jo he fet una conferència en aquest recinte i com a molt hi caben 100 persones."
A mi el primer que m'ha passat pel cap és: Sí, nois, esteu construint un estat propi. Si fem cas de la primera accepció de la paraula estat, és clar:
estat
1 1 m. [AD] [PS] [FIF] Manera d’ésser, de trobar-se, en un moment donat, algú o alguna cosa. No hi ha res tan grotesc com viure en una bombolla i pensar que tots som imbècils. Sí, nois, dos anys de govern d'entesa i esteu construint un estat propi. Catxondos, que sou uns catxondos!
21/11/08
El post del dia: El xafarder de La Rambla
I la gent encara els vota...
Les polítiques d’austeritat passen de llarg de la plaça Sant Jaume. Ni més ni menys que un 30% s’incrementarà la llista d’alts càrrecs i personal eventual de l’Ajuntament de Barcelona el 2009. Concretament es passarà de 246 a 320, entre comissionats, delegats i altres. S’ha de col·locar als amics com sigui, que venen temps difícils.
20/11/08
El post del dia: de Dies de fúria
Esquerra: quan el desvergonyiment supera tots els límits:
Ahir el sr. Puigcercós va dir que si hi havia sentència contrària a Catalunya al Tribunal Constitucional, el que és responsable és no provocar cap crisi de govern i treballar per obtenir un bon finançament i ajudar a resoldre la crisi. D’acord a aquest diagnòstic, per tant, el més important és l'estabilitat del tripartit i el manteniment de la menjadora.
Coincideix plenament aquest argument escombreria d’en Puigcercós amb totes les informacions de què disposava fins ara respecte a quina era l’actitud que havia decidit prendre la direcció d’Esquerra.
Aquests dies, com tots sabeu, i molts opinadors així s’han interrogat, el tema clau nacional és saber què farem el dia que els espanyols ens rebentin al Tribunal Constitucional i amb el tema del finançament. Dues de les línies vermelles de què va parlar el Puigcercós acabat d’investir president d’Esquerra.
No hi ha cap dubte que en tots dos casos sortirem malparats, és a dir, que es resoldran en contra dels interessos de Catalunya.
Doncs bé, aquests dies, també, s’estan multiplicant els contactes entre partits i societat civil per veure què fer. La direcció d’Esquerra ja ha pres una decisió: no fer res. Millor dit, fer una cosa: passi el que passi, garantir l’estabilitat del govern. Per tant, descarten qualsevol estratègia mobilitzadora que impliqui soroll o pugui qüestionar o fer entrar en contradiccions el tripartit. Això és així. I en tinc testimonis absolutament directes.
També tinc una altra informació, aquesta no és de testimoni directe, però és absolutament fiable. Totalment fiable. Segons m’expliquen el sr. Carod Rovira va ser convidat a compartir taula a un dels grans clubs de Madrid: La Gran Peña. Un club que té un edifici impressionant a prop de la Puerta del Sol, i que aplega el més ranci del todo Madrid, gent de molta caspa espanyolista, però molt influent.
Pel que sembla, i al voltant d’aquesta taula, el sr. Carod Rovira va ser interrogat sobre quina seria la reacció d’Esquerra davant la presumible sentència contrària a l’Estatut del TC. I el sr. Carod Rovira els va llençar un missatge absolutament tranquilitzador, de respecte a les institucions i de garantia de l’estabilitat institucional i del govern de Catalunya. Algú dels que compartia taula amb ell li va preocupar (són casposos, però no idiotes), sobre com “vendria” la direcció d’Esquerra aquesta actitud a la seva militància i electorat. I els hi va dir que no era cap problema, i que ho podrien explicar molt bé, emparant-se en que Esquerra ja havia defensat el NO a l’Estatut. Per tant, que el TC ens digui no, és coherent amb el que havia defensat Esquerra, amb l’oposició a l’Estatut.
Per tant, la decisió absolutament consensuada de la direcció d’Esquerra és que no passa res, ni amb el tema finançament ni amb el tema TC. Que l’important, el més important en aquests moments és garantir l’estabilitat del govern tripartit.
Bé, de vegades hom ja no sap com qualificar aquesta banda d’estafadors polítics. A mi, que ja no hi tinc res a veure, se’m cau la cara de vergonya. Quina estafa i quina poca vergonya.
També em pregunto per a què collons volen aquest puto govern més enllà de garantir les seves nòmines. Perquè és clar, aquesta setmana ens arriba la informació de que el Consorci per a la Normalització Lingüística vol reduir en 272 persones la seva plantilla, d'acord al pressupost presentat al Parlament. És a dir, en uns moments en que a Catalunya cal assumir i dotar d’eines per a la integració lingüística aquest milió i mig de nouvinguts, d’immigració, que ha implicat un increment del 25% de la nostra població… va i reduïm les eines per a facilitar la seva integració lingüística. Acollonant.
Però és clar, tot s’entén, perquè com que estem en un govern de progrés, d’aquests que es preocupen per les qüestions socials –i per a aquest govern el català no és una qüestió social- al mateix temps ens assabentem que s’invertiran 8 MILIONS D’EUROS en la creació d’un cos “d’agents de la igualtat”, amb una plantilla de més de 90 persones, encarregats, entre d’altres estupideses, de fomentar l’ús del llenguatge no sexista.
De debò que hi ha dies que no tinc paraules. Foment del llenguatge no sexista, 8 milions d’euros i 90 agents d’igualtat, Foment del català menys de 272 lingüistes. Una autèntica pallissa en termes de marcador que deixa ben a les clares les prioritats del tripartit.
Ahir el sr. Puigcercós va dir que si hi havia sentència contrària a Catalunya al Tribunal Constitucional, el que és responsable és no provocar cap crisi de govern i treballar per obtenir un bon finançament i ajudar a resoldre la crisi. D’acord a aquest diagnòstic, per tant, el més important és l'estabilitat del tripartit i el manteniment de la menjadora.
Coincideix plenament aquest argument escombreria d’en Puigcercós amb totes les informacions de què disposava fins ara respecte a quina era l’actitud que havia decidit prendre la direcció d’Esquerra.
Aquests dies, com tots sabeu, i molts opinadors així s’han interrogat, el tema clau nacional és saber què farem el dia que els espanyols ens rebentin al Tribunal Constitucional i amb el tema del finançament. Dues de les línies vermelles de què va parlar el Puigcercós acabat d’investir president d’Esquerra.
No hi ha cap dubte que en tots dos casos sortirem malparats, és a dir, que es resoldran en contra dels interessos de Catalunya.
Doncs bé, aquests dies, també, s’estan multiplicant els contactes entre partits i societat civil per veure què fer. La direcció d’Esquerra ja ha pres una decisió: no fer res. Millor dit, fer una cosa: passi el que passi, garantir l’estabilitat del govern. Per tant, descarten qualsevol estratègia mobilitzadora que impliqui soroll o pugui qüestionar o fer entrar en contradiccions el tripartit. Això és així. I en tinc testimonis absolutament directes.
També tinc una altra informació, aquesta no és de testimoni directe, però és absolutament fiable. Totalment fiable. Segons m’expliquen el sr. Carod Rovira va ser convidat a compartir taula a un dels grans clubs de Madrid: La Gran Peña. Un club que té un edifici impressionant a prop de la Puerta del Sol, i que aplega el més ranci del todo Madrid, gent de molta caspa espanyolista, però molt influent.
Pel que sembla, i al voltant d’aquesta taula, el sr. Carod Rovira va ser interrogat sobre quina seria la reacció d’Esquerra davant la presumible sentència contrària a l’Estatut del TC. I el sr. Carod Rovira els va llençar un missatge absolutament tranquilitzador, de respecte a les institucions i de garantia de l’estabilitat institucional i del govern de Catalunya. Algú dels que compartia taula amb ell li va preocupar (són casposos, però no idiotes), sobre com “vendria” la direcció d’Esquerra aquesta actitud a la seva militància i electorat. I els hi va dir que no era cap problema, i que ho podrien explicar molt bé, emparant-se en que Esquerra ja havia defensat el NO a l’Estatut. Per tant, que el TC ens digui no, és coherent amb el que havia defensat Esquerra, amb l’oposició a l’Estatut.
Per tant, la decisió absolutament consensuada de la direcció d’Esquerra és que no passa res, ni amb el tema finançament ni amb el tema TC. Que l’important, el més important en aquests moments és garantir l’estabilitat del govern tripartit.
Bé, de vegades hom ja no sap com qualificar aquesta banda d’estafadors polítics. A mi, que ja no hi tinc res a veure, se’m cau la cara de vergonya. Quina estafa i quina poca vergonya.
També em pregunto per a què collons volen aquest puto govern més enllà de garantir les seves nòmines. Perquè és clar, aquesta setmana ens arriba la informació de que el Consorci per a la Normalització Lingüística vol reduir en 272 persones la seva plantilla, d'acord al pressupost presentat al Parlament. És a dir, en uns moments en que a Catalunya cal assumir i dotar d’eines per a la integració lingüística aquest milió i mig de nouvinguts, d’immigració, que ha implicat un increment del 25% de la nostra població… va i reduïm les eines per a facilitar la seva integració lingüística. Acollonant.
Però és clar, tot s’entén, perquè com que estem en un govern de progrés, d’aquests que es preocupen per les qüestions socials –i per a aquest govern el català no és una qüestió social- al mateix temps ens assabentem que s’invertiran 8 MILIONS D’EUROS en la creació d’un cos “d’agents de la igualtat”, amb una plantilla de més de 90 persones, encarregats, entre d’altres estupideses, de fomentar l’ús del llenguatge no sexista.
De debò que hi ha dies que no tinc paraules. Foment del llenguatge no sexista, 8 milions d’euros i 90 agents d’igualtat, Foment del català menys de 272 lingüistes. Una autèntica pallissa en termes de marcador que deixa ben a les clares les prioritats del tripartit.
16/11/08
Benvinguts a BAT BLOCS! Adhereix-te a la causa de la llibertat!
Benvingut a Blocs Against Tripartit. Si has arribat aquí ja saps el que ens uneix: combatre el règim del tripartit i lluitar per una terra lliure i pròspera.
Afegeix-te a la nostra causa! Converteix el teu bloc en una eina de lluita per la llibertat. Segella les teves opinions en llibertat unint-te a la nostra causa. Expressa’t amb llibertat, difon les teves idees amb llibertat i coratge. Posa el segell de Bloc Against Tripartit al teu bloc.
Envia’ns un correu a batblogs@gmail.com, i ingressa a les files dels combatents per la llibertat. Penja el nostre bàner al teu bloc o el nostre segell, o personalitza la teva adhesió.
Ens comprometem a difondre la idea de la nostra resistència, i a convertir els nostres blocs en armes combatents per la llibertat, la nostra llibertat individual, i la nostra llibertat col·lectiva.
Visca la terra, mori el mal govern!
Afegeix-te a la nostra causa! Converteix el teu bloc en una eina de lluita per la llibertat. Segella les teves opinions en llibertat unint-te a la nostra causa. Expressa’t amb llibertat, difon les teves idees amb llibertat i coratge. Posa el segell de Bloc Against Tripartit al teu bloc.
Envia’ns un correu a batblogs@gmail.com, i ingressa a les files dels combatents per la llibertat. Penja el nostre bàner al teu bloc o el nostre segell, o personalitza la teva adhesió.
Ens comprometem a difondre la idea de la nostra resistència, i a convertir els nostres blocs en armes combatents per la llibertat, la nostra llibertat individual, i la nostra llibertat col·lectiva.
Visca la terra, mori el mal govern!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
