25/4/09

Dins la ratera (article d'en Salvador Cardús a l'Avui)


Dins la ratera
No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

1/4/09

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT


Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

30/3/09

MJ BONO HA DE DIMITIR (de la causa VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre)

Del bloc DIES DE FÚRIA: http://diesdefuria.blogspot.com/

Ahir hi va haver un 30 minuts sobre els oblidats de la batalla de l’Ebre. Un molt bon reportatge.

Va posar de manifest el problema, LA VERGONYA, de les restes oblidades dels soldats de la batalla de l’Ebre.

El Jordi, un amic del poble, hi va intervenir, i va denunciar que el projecte –la realitat- del parc eòlic sobre els turons, les cotes, dels més durs combats de la Batalla de l’Ebre provocarà la destrucció dels centenars i centenars de restes dels combatents que s’hi troben escampades.

La directora del Memorial Democràtic (controlat, agafeu-vos, per ICV-EUA! quins hipòcrites, Déu meu!), Maria Jesús Bono, també hi va intervenir, i per la vergonya de la seva intervenció, la seva humiliant intervenció, aquesta dona ha de dimitir immediatament, ha de ser cessada, ha de plegar, ha de quedar sepultada, si ho prefereix, sota el formigó i els bulldozers que acabaran amb les restes dels nostres soldats, dels soldats de la llibertat que, 70 anys després, encara pateixen humiliació, escarni, oblit i tantsemenfotisme.

La Sra. Bono va dir dues coses que són molt i molt greus:
Es va mostrar satisfeta que s’havien recollit “les restes superficials”, és a dir, totes aquelles que es troben escampades pel bosc en la seva superfície. Són les que en el seu moment vaig fotografiar i van servir per iniciar la denúncia d’aquesta vergonya. Mira, Bono, com pots presumir d’això??? Aquest cofoïsme amb el que expliques aquesta operació és un exercici de cinisme i d’hipocresia política molt i molt dolorós, pel tema que estem tractant. Reconèixer, parlar, de “restes en superfície” és reconèixer que n’hi ha que no estan en superfície. Com sap tothom que coneix una mica la Batalla i com sabem tota la gent de la comarca.

Després va dir que existeix un protocol que obliga les empreses, amb la supervisió d’un arqueòleg, a comunicar qualsevol resta que s’hi trobi fent els treballs.

Mira, Bono, això ja és d’un cinisme insultant, que no puc tolerar. Tots, tots, sabem que en aquells turons, en aquelles cotes, hi reposen les restes de centenars i centenars de combatents. En un moment del reportatge, després que aquesta dona presumís d’aquest protocol, el periodista li pregunta “i se’ls hi ha comunicat alguna troballa?” I la dona respon “no”. I es fa un silenci.

Mira, Bono, plega. Dimiteix. Desapareix. Oblida’ns. Surt del mapa de la Batalla de l’Ebre. Prou escarni! Tots sabem que en aquells turons només que hi facis un clot surten restes de combatents. Si estan en superfície, què no hi ha d’haver allà colgat??? Per qui ens has pres? Què t’has cregut?

Aquest estiu es va conèixer la notícia que la venda de l’empresa que havia estat adjudicatària dels parcs eòlics a una altra empresa amb seu a Portugal, i que aquesta venda, amb només 2 molins construïts dels centenars previstos, havia generat unes plusvàlues d’uns 1.700 milions de pessetes.

Com s’han generat aquestes monstruoses plusvàlues? Us ho diré: són el joc brut. És la compra del silenci. És la compra del mirar a una altra banda. És l’engany.

L’empresa adjudicatària està denunciada al jutjat penal de Gandesa, per les múltiples irregularitats de tot el procés. L’empresa, pel que sembla, ha contractat un dels millors penalistes de Barcelona, especialitzat en casos de corrupció. No volen deixar cap serrell, suposo.

Mira, Bono, plega, fes-te aquest favor, fes-nos aquest favor, fes aquest últim servei a totes les víctimes de la Batalla de l’Ebre, si encara tens una miqueta de dignitat i encara et creus el lloc que ocupes.

La vostra obligació hauria d’haver estat tallar de socarel qualsevol possibilitat de malmetre aquelles cotes, o de malmetre les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre. Tot el que ens expliques només mereix que escopim al terra, per no dir que escopir-te a la cara. Fot fàstic, molt de fàstic.

Estàs molt contenta dels teus equips vestits com uns CSI, tots amb molt lluents monos de plàstic blanc, i guants, i tot d’equips sofisticats, i bossetes recollint “les restes superficials”… ens volies impressionar? Què volies demostrar?

Mira, Bono, dimiteix, fes-ho immediatament. Si encara no has entès el valor històric, democràtic, humà… que tenen tots aquells turons on els nostres hi van deixar la vida a milers, on una generació sencera va ser immolada defensant les nostres llibertats, dimiteix. Si encara no ho has entès, és que no entens res. Allà no s’hi ha de fer res. RES. Quan tinguem recursos, recuperar les restes “no superficials”, i convertir aquells turons, aquelles cotes, en un monument a la llibertat i a la dignitat. En un mausoleu de tota aquella generació, d’aquells milers i milers de combatents republicans que hi van perdre la vida defensant la llibertat, les nostres famílies i el nostre país.

No pot costar tant d’entendre, oi? No pot costar tant de trobar emplaçaments alternatius, no?

Tornem al 30 minuts i fem història per als nous lectors del bloc, que són molts. El juliol del 2008, després de la més corprenedora excursió que mai hagi fet, per aquests boscos, i després de fer desenes de fotografies del que hi vaig veure, de les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre escampades per tot arreu, allà on han d’instal·lar el parc eòlic, vaig escriure un post a Elies115 “VERGONYA…”. Aquell post va generar una onada de solidaritat i de denúncia a la catosfera. Però sortosament la denúncia va trascendir la catosfera. El Singular Digital se’n va fer ressò. I Vilaweb. En van parlar articulistes com n’Oriol Junqueras i en Joan Marí. Més endavant, i gràcies també a l’activisme d’associacions com la Plataforma en Defensa de la Terra Alta o Terra i Vent de Tots, la denúncia va arribar a El Periódico i a Telecinco. Recentment, en un documental al C33 també va sortir tota la problemàtica. I ahir, TV3 hi va dedicar un 30 minuts.

TV3 hi ha arribat bé… però molt tard, massa tard. Sóc conscient de la importància del meu post. De fet els companys del poble em van trucar perquè l’equip de TV3 volia parlar amb mi, amb l’autor del post d’Elies115 que va desencadenar la denúncia d’aquesta barbaritat. Al final no es van posar en contacte amb mi. No importa, perquè la gent del poble que va parlar ho va fer molt bé, molt millor del que jo hauria pogut fer.

Tanmateix, és molt tard per a tot plegat. Els bulldozers fa temps que estan trillant aquelles cotes. Les denúncies al jutjat semblen paralitzades. Totes les institucions i agents polítics miren a una altra banda. Ja han fet el pelotazo de més de 1.700 milions de pessetes.

La batalla per la preservació i recuperació de les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre també l’hem perduda. I és una VERGONYA que hagi passat el que ha passat.

Però que a sobre se’ns vulguin pixar a la cara, enfotre-se’n, això ja no. BONO DIMISSIÓ!

25/3/09

Tot això i més (Dessmond)

Tot això i més
És o no és principi de tupinada carregar-se l’Estatut un cop l’han aprovat les Cortes Espanyolas i ha passat afirmativament un referèndum democràtic?.
O fer campanya primant l’amiguisme –altrament dit “govern amic”- a l’acompliment de la legalitat vigent?.
O quan el govern es troba davant una crisi com la del Carmel, decideix filtrar a la premsa el que és o no noticiable?.
O que Presidència pugui tenir un cap de comunicació que sigui capaç de treballar fins el punt de “no parar hasta joderte”.
O que al mateix Parlament de Catalunya s’hi pugui amenaçar els periodistes que no comparteixen una determinada visió de les coses i que el progressista col·legi de Periodistes estigui desaparegut en combat?.
O que el grup més nombrós de diputats catalans a les Cortes Espanyolas mai voten en clau de país, mai, i que quan arriba la campanya, per arreplegar vots, proclamen ser els més catalanistes i amb més poder d’influència?.
O que quan són a l’oposició en diuen “barracons” i quan governen allò resulta ser “aularis d’acció immediata”. No és un símptoma de tupinada deixar deliberadament a l’aire les competències de la Generalitat, quan el govern espanyol les trepitja sense contemplacions?.
O que en aquesta tasca siguin ben catalans els ministres que intenten ignorar el marc competencial de Catalunya?.
O que en nom d’un invent anomenat patriotisme social s’intenti anestesiar una nació mil·lenària?. O que les virtuts d’aquest innovador patriotisme un cop ja no hi ha campanya electoral resulta ser quelcom menys que una estafa?. No és una tupinada esclatant dir-ne “desacceleració” o “alentiment” quan el món sencer sap sobradament que és una crisi de grans proporcions?.
O que un cop acceptat això de la crisi anem donant lliçons als americans perquè tenim el millor sistema bancari del món?. És o no una tupinada amb tota regla -que diria en Matias Prat- veure que cada cop que guanya una determinada opció, Andalusia eixuga el seu deute històric?.
O que essent Catalunya un dels territoris que més esforç econòmic fa, fins a l’extenuació financera, no trobi mai la forma que la part espanyola compleixi amb la llei o disposi un mecanisme que no impliqui l’espoliació sistemàtica?.
No fa tuf a tupinada la forma en que es gestionen els aeroports, amb el vist-i-plau del sucursalisme català que tira coets en saber que Barcelona només pot aspirar a ser capital del Low Cost?. No és una tupinada insultant haver de suportar un govern amic que trosseja la llengua catalana, sabedor que toca el moll de l’os de la nació?.
O que prohibeix les emissions de la televisió pública al País Valencià o Les Illes?.
O que vol substituir el terme “país” pel de “comunitat autònoma”?. Tot això -i d’altres coses que ara em deixo- si ho fes una extrema dreta semblaria colpisme. Sens dubte.
PS: Una mica més també per aquí, al post titulat "De part del Comitè Central"

18/2/09

Contra la Llei del Silenci

Del batbloc de Josep Sort

Molts de nosaltres hem escrit, per activa i per passiva, que la renovació d'ERC, a aquestes alçades, ja no pot venir des de dins, sinó que hem de ser els cercles exteriors, per dir-ho d'alguna manera, és a dir, els ex-votants, els qui forcem un canvi en l'estratègia. Com és públic i notori, els ex-votants som més que els votants.

Aquesta constatació, però, no ha de significar ignorar aquells que, en posicions sempre molt difícils, malden des de dins per renovar el partit, i amb ell, l'estratègia i la direcció. Són gent d'una militància i d'un amor per unes sigles a prova de bomba. Jo els admiro, perquè sóc conscient que jo mateix sóc incapaç d'aguantar tot el que ells i elles aguanten.

Aquest capteniment que mostren la gent que realment estima el partit, malgrat la direcció actual, però, sempre ha de tenir uns límits. I un d'aquests límits és la dignitat. Cal fer-los veure que la seva pantomima i fatxenderia s'ha acabat. I sobretot, cal gosar dir-ho.

És en aquest sentit que no puc més que alegrar-me de l'article escrit per un jove militant d'Arenys de Mar i blocaire excel.lent, en Maiol Sanaüja (foto), que de forma valenta, acaba d'aixecar la mà i dir les coses pel seu nom.

Us en recomano la lectura. Moltes gràcies, Maiol, perquè demostres que encara hi ha persones que no se subordinen cegament i, malgrat les amenaces, directes o no, avantposen la seva dignitat personal, sense la qual no hi ha dignitat ni de partit ni, per descomptat, de la nació.

18/1/09

Ha nascut una estrella

Congratulem-nos companys, ha nascut una estrella, l'Andreu té blog. L’espera ha estat llarga i sembla que encara caldrà esperar una mica més ja que seguint instruccions de l'Andreu, tinc l'honor d'encetar una petita sèrie de col·laboracions que han constituir una primera fase de rodatge d'aquest blog.
No podem dir que tinguem un nou blogaire, per mi l'Andreu ja ho era. L'Andreu, sense blog, ja era un dels més lúcids blogaires de la constel·lació sobiranista. O no és cert que qualsevol dels seus comentaris era prou sòlid per sustentar-se fora del blog on es trobava i convertir-se en un post per si mateix? Jo finalment, fart que els seus comentaris superessin en lucidesa els meus posts vaig acabar tancant el blog. Ara veuràs.
És un gran moment per néixer, temes no en falten: els vuitanta; els quaranta; la pistola i l'encaputxat; un conseller que ens ha d'aclarir que sap reconèixer una cadira (alguns ho dubtàvem); el mateix conseller que no va a la manifestació del Dret a Decidir per coordinar la seguretat però es manifesta contra Israel passant-se la seguretat pel passamuntanyes; la tonta del bote que no accepta preguntes; un Vicepresident que pacta la seva permanència a la butaca com a contraprestació política dins del seu partit com si la seva designació no depengués del President de la Generalitat, i en darrera instància, de la ciutadania; unes eleccions europees calentes; una Mònica Sabata, que si es mereix que l'estimi tant com l'estimo, donarà carabassa a la cosa E; unes eleccions al Parlament de Catalunya que, pels moviments de tots els partits, s'intueix que coincidiran amb les europees; un Conselleria d'Industria on dimiteixen fins i tot els bidells; un Ignasi Guardans que treu de dubtes a l'estimat Sort; un president que és xiulat allà on va i que només espera a saber quina cella li partirà el sabatot que rebrà aviat; i, alegrem-nos, milers de militants d'ICV, d'E i del PSC pre-parats, és a dir: a punt d'anar a la cua de l'INEM.
Companys, estem vivint un gran moment. Es respira eufòria a les files sobiranistes. S'està aixecant una onada àvida de victòria que farà tremolar la terra. Ja els tenim coll a terra, només ens cal rematar. Remata, Andreu.
Cordialment,
Joliu