Sobiranament bornis
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.
I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.
El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.
Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.
Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.
Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.
