Hi ha empreses que sorprenen, no t’ expliques com algú, amb tant poc temps, pot fer una cosa semblant en un mercat tant madur com pot ser, per exemple, el del cafè.Starbucks neix el 1971 al Pike Place Market de Seattle, com una botiga especialitzada a vendre grans de cafè aràbic als “puristes” del cafè. El 1982 després d’ un viatge a Europa d’ en Schultz, venedor i futur CEO de l’ imperi, i fascinat per la cultura del cafè a Itàlia, decideixen obrir la primera cafeteria prop de la botiga.
El mercat objectiu són gourmets de coll blanc, preferentment femenins, d’ entre 25 i 45 anys...al 1992 ja disposaven de 140 locals, i en Schultz decideix sortir a borsa, sense manies, va aconseguir 25M$ que va destinar a l’ expansió.
El 2002 ja era el més gran d’ USA, un terç de les cafeteries eren seves, amb uns índex de creixements mitjans acumulats del 40%, mentre els ingressos ho feien en un acumulat del 50% anual. 20M de clients, 5000 locals al món obrint un promig de 3 locals per dia. Semblava no tenir límits.
El més sorprenent és que no gastaven o invertien gairebé res en publicitat, es van centrar només en la qualitat del producte, del servei i de l’ atmosfera dels locals. Sempre cèntrics.
Paulatinament el perfil de client anava canviant, l’ atenció al client ja no podia ser personalitzada, la venda de cafè en gra va caure a un 10% del turn-over, es van incorporar màquines dispensadores, fins i tot wi-fi per la canalla...la senyora tocada, posada i llepafils que els havia fet grans pagant 5$ per un cafè o un frapuccino o fins i tot un Tofee Nut Latte, tot i sociològicament créixer en nombre, es veia substituïda per jovent que administraven una setmanada d’ estudiant o un sou mildolarista...van passar a competir amb el Dunkin-Donuts i el Mc.Donald’s. Amb la mediocritat la davallada. Van passar de ser percebuts com una empresa de qualitat, servei i exclusivitat, enfocada al client i al producte, a una simple organització amb voracitat pel lucre i l’ expansió desenfrenada.
Van malmetre la seva raó de ser, el seu fet diferencial, la seva autenticitat.
Als integrants del tripartit, sobretot a les crosses, els ha passat una cosa semblant, han supeditat el seu contingut ideològic a una simple gestió sota batuta sociata, és a dir, descremada. Han sotmès el seu discurs valent a una ignominiosa omertà, sense cap tipus de lideratge ni excel·lència gestora. Conceptes insípids que de no reconduir-los els portarà irremeiablement a l’ inexistència. Il·lusionar la seva bona gent només amb paraules boniques, amb un reguitzell de fets que les contradiuen, serà una missió impossible. Fins i tot contraproduent.
La clatellada està cantada, i com més perseverança i insistència en l’ error pitjors seran els resultats.
El problema serà que, a part d’ ells, qui en sortirà més perjudicat serà Catalunya.
Salut i independència,
Cesc.
