El modern Símmac
És una llàstima, en el fons, haver-nos de prepocupar de les nostres petites coses, els catalans, i no poder-nos abandonar a la vida i als amors intemporals i voraços, com passa en els països normals.
A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.
I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?
Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...
Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?
A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.
I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?
Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...
Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?
