Emili Valdero: un exemple de lideratge i de patriotisme

El post del dia: Dies de fúria.

Avui, 23 de desembre del 2008, n’Emili Valdero, doctor en Economia, diplomat en Estadística, professor titular de l’àrea d’Economia financera de la Universitat de Barcelona, i fins ara secretari de Comerç i Turisme, ha presentat la dimissió. I ho ha fet a primera hora del matí, després de parlar amb el seu conseller.

Conec l’Emili de fa molts anys. Des que estudiàvem, ell a Econòmiques i jo a Dret. Des que vam començar a militar a l’FNEC i a ERC. Des de llavors, l’Emili ha format part del meu nucli d’amics íntims. És per a mi un honor gaudir de la seva amistat.Ens vam distanciar durant el tripartit. Però vam retrobar la nostra amistat, i jo diria que l’hem enfortit, una tarda que em va trucar i em va dir que volia parlar amb mi. Estàvem a les portes del congrés d’ERC; ell sabia de la meva proximitat a Reagrupament… i vam estar parlant infinites hores sobre tot el que havia passat, la situació en què estava ERC i el país…, i el pas que volia fer de donar suport explícit a Reagrupament, com a única solució per a ERC i com a projecte nacional.

Des de llavors hem estat treballant junts i gaudint de la nostra amistat. Fa ja unes setmanes vam quedar i em va traslladar el seu fastigueig amb tot plegat. L’Emili és una persona absolutament entusiasta i preparada i amb un elevadíssim sentit de la responsabilitat. I em va dir que volia plegar, que no aguantava més el que estava veient. Que patia massa. Em va explicar com ja havia intentat impulsar tots els projectes, en clau nacional, i tots els entrebancs que havia tingut per part de la mateixa conselleria, de l’Huguet i l’entorn sociata (que vénen a ser el mateix, perquè com tothom sap, n’Huguet només es mou i fa coses d’acord amb les indicacions dels sociates).

La setmana passada em va dir que volia dimitir abans de Nadal, però un cop tancats tots els temes pendents amb els diferents sectors i persones. El pèssim funcionament de la conselleria, l’absoluta inoperància del conseller, la retallada del pressupost per a comerç havia vessat el got. Un got que ja estava clivellat després del seu suport explícit a RCat. Inicialment l’Emili tenia la intenció d’esperar a veure com es resolia el finançament i, si això podia redreçar la situació, en el sentit del compliment de les línies vermelles que l’impostor Puigcercós va assenyalar al Congrés. Però les setmanes han anat passant sense que el finançament hagi estat resolt. Més aviat tot indica que serà, un cop més, una agressió a la nostra capacitat d’autogovern i una autèntica presa de pèl en relació al previst al nou Estatut i en relació a l’espoli fiscal que practiquen amb els catalans tots els governs espanyols. Ara ja amb el vistiplau del govern català.

Portàvem, per tant, força dies parlant de quan i com fer efectiva la seva dimissió. Diumenge em va dir que dimitiria dimarts, que ja ho havia tancat pràcticament tot. I entre diumenge i dilluns al vespre vam estar preparant la carta de dimissió, per fer-la efectiva avui dimarts. Abans, però, ho volia dir personalment al conseller.

I aquest matí, a primera hora, ha pujat a veure al conseller amb la carta de dimissió i tot seguit l’ha registrada al Registre del Departament. La carta reflecteix perfectament l’estat d’ànim d’una de les persones més preparades amb què ha comptat Esquerra al govern tripartit. Per prudència ha callat moltes coses. Moltíssimes.

Tot seguit ho ha comunicat als mitjans de comunicació. I els ha adjuntat, amb el comunicat, la carta registrada. Els amics del Singular Digital s’han marcat un tanto sent els primers a destapar la notícia i a disposar de la carta de dimissió, que han posat a l’abast de tots els lectors.

Des d’aquest moment han començat a passar tot de coses sorprenents. L’impacte als mitjans de comunicació ha estat brutal, molt per sobre del que tant ell com jo havíem pensat que podia tenir. S’ha generat una autèntica bola de neu informativa i un munt d’adhesions en forma de mails, sms i trucades de suport.

Passat el migdia hem començat a tenir les primeres reaccions del Clan dels Calabresos. La notícia havia caigut com una autèntica bomba. Superat el primer desconcert, hem tingut notícia que es començaven a fer trucades diverses a diverses persones clau. Totes han començat a anar en la mateixa línia: no havia dimitit, sinó que l’havien cessat. La situació era absolutament surrealista. Però no hi havia res estrany en la reacció histèrica i histriònica dels cal·labresos, atès que, com en un reportatge que veia l’altre dia de la secta de la Cienciologia, la primera defensa consisteix sempre en un atac radical sobre la persona que critica, que posa en qüestió.

El paroxisme ha arribat quan, acabada la reunió de l’executiu, del Govern de la Generalitat, entre els acords del Govern es publica el “cessament del Secretari de Comerç i Turisme”. S’han begut definitivament l’enteniment.

Un bon amic meu, prestigiós jurista, em truca per informar-me de la publicació de l’acord i que…, sorprenentment, no nomenen a ningú per substituir-lo, com es fa sempre, sinó que encomanen les funcions al Secretari General del Departament. El tripartit arriba a la bogeria amb aquesta patranya, ja que això no es pot fer si no s’aprova un decret de reestructuració del Departament, on es canviï l’organigrama i s’integri la Secretaria de Comerç i Turisme dins de la Secretaria General.

No només intenten parar el cop, l’impacte de la dimissió, d’una manera absolutament burda, com és dient que l’han cessat, sinó que a sobre es posen en absoluta evidència perquè no nomenen ningú, com és el que sempre es fa en aquests casos.

No només ens prenen el pèl ignorant la datació de la dimissió (suposo que no es pensaven que l’hagués registrat!), sinó que a sobre es posen en evidència total fent veure que l’han cessat sense tenir cap substitut. I en la improvisació d’aquesta mesquina jugada, no poden fer altra cosa (perquè tot està improvisat) que encarregar les funcions al Secretari General sense la cobertura legal per fer-ho.

Realment és increïble. La seva reacció és tan bèstia i tan nauseabunda que no ha tingut la més mínima credibilitat. No la poden tenir mai. És tan bèstia que se m’acaben les paraules per intentar definir o adjectivar aquesta actuació tan barroera i impresentable.

A mitja tarda han començat a farcir la cosa. I han començat a dir que se’l cessava pel “desgavell en la moda” i per “mala gestió”, o fins i tot per “incompetència” i “falta de lideratge”.

Hi ha molta gent que avui ha d’estar avergonyida de pertànyer a ERC, i més encara d’estar al govern en representació d’ERC. Això que han fet és tan indigne, que fa caure la cara de vergonya. Estic pensant, sobretot, en tota la gent que coneix l’Emili Valdero, i que el coneix de fa anys. L’Emili ha estat, per a aquest govern, un autèntic luxe. El seu treball amb tots els sectors de comerç i de turisme ha estat exemplar. És una persona absolutament preparada, doctor en Economia, militant independentista compromès, persona activa, treballador infatigable, honest.

Les crítiques que està rebent de personal absolutament indocumentat, de menjadors compulsius d’arròs amb llamàntol fins a la vergonya, és una de les indecències més grans a les que he assistit els darrers temps. Els que el critiquen no l’arriben ni a la sola de la sabata. Això sí, són uns sectaris i uns sicaris sense vergonya.La gestió de l’Emili Valdero ha estat agosarada, valenta, compromesa i innovadora. La seva feina és d’aquestes feines que perduren i marquen el camí per molts anys. No sembla, en cap cas, per la seva qualitat, que hagi pogut fer-se en el govern tripartit. Però s’ha fet, i s’ha fet gràcies a ell i al seu equip.

Per això avui és un dia en què em sento absolutament trist de veure com el sectarisme arriba fins a límits inimaginables, com un govern com el tripartit és capaç de mentir d’una manera tan radical i com són capaços de llençar tota classe d’insídies per tal de conservar els seus culs oficials. Avui no hi ha hagut persones, sinó gossos a la cacera.

Alhora em sento content que l’Emili, finalment, hagi deixat a l’estacada tota aquesta tropa d’indesitjables, d’indocumentats i de personal que no té on caure mort. L’Emili tornarà a fer classes el gener. És un acadèmic extraordinari. Cap problema. L’Emili continuarà militant en l’independentisme i per la llibertat de Catalunya.

I amb l’Emili, tots els que som patriotes, ens reconciliem amb una manera de fer política, amb la recuperació dels valors, amb la fantàstica impressió que treballar pel país val la pena i que comptem amb gent que val la pena. Com l’Emili.Endavant!

Visca la terra, mori el mal govern!

El post del dia: Decidit

CAFÈ & TRIPI

Hi ha empreses que sorprenen, no t’ expliques com algú, amb tant poc temps, pot fer una cosa semblant en un mercat tant madur com pot ser, per exemple, el del cafè.Starbucks neix el 1971 al Pike Place Market de Seattle, com una botiga especialitzada a vendre grans de cafè aràbic als “puristes” del cafè. El 1982 després d’ un viatge a Europa d’ en Schultz, venedor i futur CEO de l’ imperi, i fascinat per la cultura del cafè a Itàlia, decideixen obrir la primera cafeteria prop de la botiga.

El mercat objectiu són gourmets de coll blanc, preferentment femenins, d’ entre 25 i 45 anys...al 1992 ja disposaven de 140 locals, i en Schultz decideix sortir a borsa, sense manies, va aconseguir 25M$ que va destinar a l’ expansió.

El 2002 ja era el més gran d’ USA, un terç de les cafeteries eren seves, amb uns índex de creixements mitjans acumulats del 40%, mentre els ingressos ho feien en un acumulat del 50% anual. 20M de clients, 5000 locals al món obrint un promig de 3 locals per dia. Semblava no tenir límits.

El més sorprenent és que no gastaven o invertien gairebé res en publicitat, es van centrar només en la qualitat del producte, del servei i de l’ atmosfera dels locals. Sempre cèntrics.

Paulatinament el perfil de client anava canviant, l’ atenció al client ja no podia ser personalitzada, la venda de cafè en gra va caure a un 10% del turn-over, es van incorporar màquines dispensadores, fins i tot wi-fi per la canalla...la senyora tocada, posada i llepafils que els havia fet grans pagant 5$ per un cafè o un frapuccino o fins i tot un Tofee Nut Latte, tot i sociològicament créixer en nombre, es veia substituïda per jovent que administraven una setmanada d’ estudiant o un sou mildolarista...van passar a competir amb el Dunkin-Donuts i el Mc.Donald’s. Amb la mediocritat la davallada. Van passar de ser percebuts com una empresa de qualitat, servei i exclusivitat, enfocada al client i al producte, a una simple organització amb voracitat pel lucre i l’ expansió desenfrenada.

Van malmetre la seva raó de ser, el seu fet diferencial, la seva autenticitat.

Als integrants del tripartit, sobretot a les crosses, els ha passat una cosa semblant, han supeditat el seu contingut ideològic a una simple gestió sota batuta sociata, és a dir, descremada. Han sotmès el seu discurs valent a una ignominiosa omertà, sense cap tipus de lideratge ni excel·lència gestora. Conceptes insípids que de no reconduir-los els portarà irremeiablement a l’ inexistència. Il·lusionar la seva bona gent només amb paraules boniques, amb un reguitzell de fets que les contradiuen, serà una missió impossible. Fins i tot contraproduent.

La clatellada està cantada, i com més perseverança i insistència en l’ error pitjors seran els resultats.

El problema serà que, a part d’ ells, qui en sortirà més perjudicat serà Catalunya.

Salut i independència,

Cesc.

El post del dia: Catalunya.ffw

Marroquina resident a Catalunya?
El passat diumenge el telenotícies vespre de TV3 (la nostra?) va dedicar uns minuts al primer aniversari de la mort de Francesc Candel. Una data de referència en que es reeditarà “Els Altres Catalans” recuperant els textos retallats per la censura alhora que s'impulsa la Fundació Francesc Candel. A partir d'aquí, el periodista encarregat de la notícia comentava la contribució de Candel a la integració dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Una tasca que se suma a la de molts altres per consolidar la idea d'una Catalunya d'origens diversos però amb un futur comú, Una integració que relliga el país de sempre amb els nous catalans.

Acabant la notícia i amb la intenció de lligar el passat amb el present del país, el periodista acaba fent el ridicul mentre posa al descobert tots els complexos i els errors de la societat catalana quan s'enfronta a la immigració global dels darrers deu anys. La notícia es tancava així: “El proleg de la reedició del llibre de Paco Candel l'ha escrit la marroquina resident a Catalunya Najat El Hachmi”: Marroquina resident a Catalunya?

Recapitulem. La Najat El Hachmi va arribar a Catalunya amb vuit anys.. S'ha educat aquí, ha crescut aquí. El seu origen i el lloc de naixement no la fan pas menys catalana. Més encara, ha fet de la llengua del país la seva eina de treball i a banda de guanyar el premi Ramon Llull amb la seva darrera novel.la ha publicat un assaig sobre immigració i identitat titulat especificament “Jo també soc catalana”. Però en el desconcert amb que molts catalans s'enfronten a la immigració la Najat, una catalana més, és una marroquina resident a Catalunya. Tot un exemple de feina pendent per a la Fundació Francesc Candel.

És evident que tot plegat és sobretot una prova de manca de criteri i professionalitat dels periodistes responsables de la notícia. Cal ser molt incapaç per a considerar la Najat El Hachmi com una marroquina resident a Catalunya. Cal ser molt inutil per a fer-ho en una notícia sobre la Fundació Francesc Candel. Tot un exemple dels dèficits de TV3. Però més enllà d'això l'anecdota dóna el tó d'un problema greu per a la Catalunya d'avui i demà.

Tant dificil és entendre que la Najat i els milers i milers d'homes i dones com ella son catalans? Que a la Catalunya d'avui no hi ha manera més catalana de ser català que ser fill, net o besnet d'immigrants? És possible que la vena multicultural de la pseudoprogressia del país acabi tancant les portes de la plena ciutadania als nous catalans?*
Etiquetes de comentaris: Immigració, Societat

El post del dia: Itching like grass

Sobiranament bornis
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.

I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.

El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.

Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.

Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.

Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.

El post del dia: Joan Arnera

El modern Símmac

És una llàstima, en el fons, haver-nos de prepocupar de les nostres petites coses, els catalans, i no poder-nos abandonar a la vida i als amors intemporals i voraços, com passa en els països normals.

A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.

I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?

Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...

Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?

El post del dia: CIMERA (EXTRAORDINÀRIA)

Montilla... o Montilla
Com diu en Dessmond en aquest post de l'amic Joliu, el dilema Mas o Montilla va camí de convertir-se en el hit d'aquest Nadal. I potser no li falta raó. De tant repetir-nos-ho, al final ens creurem de veritat que la cosa va molt ajustada i, el que és pitjor, que les eleccions són a la cantonada i el canvi de govern a tocar. O Mas o Montilla? Doncs, què voleu que us digui, d'entrada el que tenim és Montilla... i prou.

Ahir, el Tio Pepe va fer una exhibició pornogràfica a l'auditori de la Generalitat, on va ensenyar les seves vergonyes, o sigui, la seva obra de govern: res de res. Montilla anava en pilota picada, com l'emperador del conte, i tothom li ha rigut les gràcies (us atreviu a llegir l'Antich avui a LV?). Se suposa que l'acte (insisteixo, pornogràfic) era per celebrar (sic) els dos anys de presidència de la rata Montilleja. Si heu vist imatges i/o escoltat declaracions, convindreu amb mi que la cosa està entre el hardcore, el gore i la coprofília. El discurs va ser molt aplaudit per un públic entregat d'alts càrrecs, i no consta enlloc que ningú piulés ni hagi fet gestos de reprovació quan el Tio Pepe va subratllar que el seu govern ha estat el que més sentit de país ha demostrat en els últims anys. I així ens van les coses.

Vull dir que res no apunta a que hagin de canviar en els propers mesos. Portem ja dos anys de Tio Pepe, i ja en van cinc de tripi!!! Cinc!!! Aquesta colla ha fet de la màxima "qui dia passa, any empeny" la seva filosofia de governar, i de passada en el seu verí que ens té anestesiats. No veig per enlloc el nen atrevit que d'entre la gentada acrítica destapi les vergonyes de l'emperador, i li faci veure que va despullat. I en aquest cas, l'emperador és el país sencer. Anem en calçotets, i no ho volem veure. El noto en l'ambient, aquest cert aire de passotisme i conformisme. I mentre això no canvïi, i no hi haurà sentència del TC desfavorable ni sistema de finançament insuficient que ho canviï, per mi encara no hi ha dilema, i el almenys durant un parell de temporades, el hit serà Montilla... o Montilla.

El post del dia: TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

SÓC UN OUTSIDER O UN DESCREGUT
Ahir, parlant amb ex-companys de la Plataforma Catalunya 2003 (per qui no ho sàpiga, aquesta va ser una associació creada en el 2003 per el traspassat Pere Esteve), em van voler convèncer per entrar a la Casa Gran del catalanisme. Els hi vaig dir que no, que de moment no volia tornar a participar en un projecte de catalanisme transversal per acabar decebut. Decebut? em van dir, tú el que ets es un "outsider" de l'independentisme que només es dedicar a apuntar i disparar des del seu bloc... ( aquesta frase es va dir en un context de amistança, per tant el to va ser del tot amical, i sense cap tipus d'animositat). Outsider?, jo outsider?, i així fins avui...


Segons el diccionari Larousse America Heritage, un outsider es un : Foraster; persona no participant; concursant amb poques possibilitats de triomf, i finalment apartat. No content amb la definició vaig anar a petar a un altre diccionari, el Langenscheidt, per ells, un outsider es a mes a mes d'un foraster, un intrús i un desplaçat. Cap de les definicions trobades, hi ha la de descregut, qué és l'adjectiu que crec que em defineix millor, pel que a la meva visió de la vida política.
I per qué descregut?, doncs des de fa molt temps, sempre he pensat que qui es vol dedicar a la política es per tenir un reconeixement personal, i si no ho aconsegueix, doncs, ho deixa i a un altre cosa. Aquesta es la meva visió, i sinó es així, qui em pot explicar el naixement constant de Plataformes, think tanks, associacions, moviments, etc...?, qui creu de debó en la política té on triar i remenar, i no li fa falta crear un altre PdP, SP,Ces,etc...per poder lluitar per el que creu. Es clar, que si opta per aquesta segona opció -la d'afiliar-se i lluitar des de la base- serà un membre més, i per tant la seva quota de protagonisme es veurà diluïda a favor de la resta de membres.
La prova del que dic, la tenim al mirar i comprovar, que en la majoria dels casos, els caps de totes aquestes associacions, moviments, plataformes,etc...,son o han estat membres en actiu d'algun dels partits catalans, però com que ells o elles eren poc visibles dins al partit, han optat per crear el seu espai.

Compte! que em sembla molt bé, i fins i tot jo soc membre d'alguna d'aquestes plataformes i moviments, però jo només participarè activament i si convé des de la base, en un moviment unitari de debó, on la fita a aconseguir no sigui motiu de debat constant entre el membres.Vaja, el que realment m'agradaria, seria la reedició del que va ser l'Assemblea de Catalunya. Aixó es ser un outsider?

El post del dia: A PEU (caminant a poc a poc s'observa millor la vida)

Regal d'idees
Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-”Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-”La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-”Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

El post del dia: Reflexions en català.

Ai, que em descollono

.


El Manel m'acaba d'enviar aquesta invitació. Entre altres coses, el Manel diu: "Us heu fitxat que no omplen el Palau de la Música, sinó que ho fan al Petit Palau? Jo he fet una conferència en aquest recinte i com a molt hi caben 100 persones."

A mi el primer que m'ha passat pel cap és: Sí, nois, esteu construint un estat propi. Si fem cas de la primera accepció de la paraula estat, és clar:

estat

1 1 m. [AD] [PS] [FIF] Manera d’ésser, de trobar-se, en un moment donat, algú o alguna cosa.

No hi ha res tan grotesc com viure en una bombolla i pensar que tots som imbècils. Sí, nois, dos anys de govern d'entesa i esteu construint un estat propi. Catxondos, que sou uns catxondos!

El post del dia: El xafarder de La Rambla

I la gent encara els vota...

Les polítiques d’austeritat passen de llarg de la plaça Sant Jaume. Ni més ni menys que un 30% s’incrementarà la llista d’alts càrrecs i personal eventual de l’Ajuntament de Barcelona el 2009. Concretament es passarà de 246 a 320, entre comissionats, delegats i altres. S’ha de col·locar als amics com sigui, que venen temps difícils.

El post del dia: de Dies de fúria

Esquerra: quan el desvergonyiment supera tots els límits:
Ahir el sr. Puigcercós va dir que si hi havia sentència contrària a Catalunya al Tribunal Constitucional, el que és responsable és no provocar cap crisi de govern i treballar per obtenir un bon finançament i ajudar a resoldre la crisi. D’acord a aquest diagnòstic, per tant, el més important és l'estabilitat del tripartit i el manteniment de la menjadora.

Coincideix plenament aquest argument escombreria d’en Puigcercós amb totes les informacions de què disposava fins ara respecte a quina era l’actitud que havia decidit prendre la direcció d’Esquerra.

Aquests dies, com tots sabeu, i molts opinadors així s’han interrogat, el tema clau nacional és saber què farem el dia que els espanyols ens rebentin al Tribunal Constitucional i amb el tema del finançament. Dues de les línies vermelles de què va parlar el Puigcercós acabat d’investir president d’Esquerra.

No hi ha cap dubte que en tots dos casos sortirem malparats, és a dir, que es resoldran en contra dels interessos de Catalunya.

Doncs bé, aquests dies, també, s’estan multiplicant els contactes entre partits i societat civil per veure què fer. La direcció d’Esquerra ja ha pres una decisió: no fer res. Millor dit, fer una cosa: passi el que passi, garantir l’estabilitat del govern. Per tant, descarten qualsevol estratègia mobilitzadora que impliqui soroll o pugui qüestionar o fer entrar en contradiccions el tripartit. Això és així. I en tinc testimonis absolutament directes.

També tinc una altra informació, aquesta no és de testimoni directe, però és absolutament fiable. Totalment fiable. Segons m’expliquen el sr. Carod Rovira va ser convidat a compartir taula a un dels grans clubs de Madrid: La Gran Peña. Un club que té un edifici impressionant a prop de la Puerta del Sol, i que aplega el més ranci del todo Madrid, gent de molta caspa espanyolista, però molt influent.

Pel que sembla, i al voltant d’aquesta taula, el sr. Carod Rovira va ser interrogat sobre quina seria la reacció d’Esquerra davant la presumible sentència contrària a l’Estatut del TC. I el sr. Carod Rovira els va llençar un missatge absolutament tranquilitzador, de respecte a les institucions i de garantia de l’estabilitat institucional i del govern de Catalunya. Algú dels que compartia taula amb ell li va preocupar (són casposos, però no idiotes), sobre com “vendria” la direcció d’Esquerra aquesta actitud a la seva militància i electorat. I els hi va dir que no era cap problema, i que ho podrien explicar molt bé, emparant-se en que Esquerra ja havia defensat el NO a l’Estatut. Per tant, que el TC ens digui no, és coherent amb el que havia defensat Esquerra, amb l’oposició a l’Estatut.

Per tant, la decisió absolutament consensuada de la direcció d’Esquerra és que no passa res, ni amb el tema finançament ni amb el tema TC. Que l’important, el més important en aquests moments és garantir l’estabilitat del govern tripartit.

Bé, de vegades hom ja no sap com qualificar aquesta banda d’estafadors polítics. A mi, que ja no hi tinc res a veure, se’m cau la cara de vergonya. Quina estafa i quina poca vergonya.

També em pregunto per a què collons volen aquest puto govern més enllà de garantir les seves nòmines. Perquè és clar, aquesta setmana ens arriba la informació de que el Consorci per a la Normalització Lingüística vol reduir en 272 persones la seva plantilla, d'acord al pressupost presentat al Parlament. És a dir, en uns moments en que a Catalunya cal assumir i dotar d’eines per a la integració lingüística aquest milió i mig de nouvinguts, d’immigració, que ha implicat un increment del 25% de la nostra població… va i reduïm les eines per a facilitar la seva integració lingüística. Acollonant.

Però és clar, tot s’entén, perquè com que estem en un govern de progrés, d’aquests que es preocupen per les qüestions socials –i per a aquest govern el català no és una qüestió social- al mateix temps ens assabentem que s’invertiran 8 MILIONS D’EUROS en la creació d’un cos “d’agents de la igualtat”, amb una plantilla de més de 90 persones, encarregats, entre d’altres estupideses, de fomentar l’ús del llenguatge no sexista.

De debò que hi ha dies que no tinc paraules. Foment del llenguatge no sexista, 8 milions d’euros i 90 agents d’igualtat, Foment del català menys de 272 lingüistes. Una autèntica pallissa en termes de marcador que deixa ben a les clares les prioritats del tripartit.

Benvinguts a BAT BLOCS! Adhereix-te a la causa de la llibertat!

Benvingut a Blocs Against Tripartit. Si has arribat aquí ja saps el que ens uneix: combatre el règim del tripartit i lluitar per una terra lliure i pròspera.

Afegeix-te a la nostra causa! Converteix el teu bloc en una eina de lluita per la llibertat. Segella les teves opinions en llibertat unint-te a la nostra causa. Expressa’t amb llibertat, difon les teves idees amb llibertat i coratge. Posa el segell de Bloc Against Tripartit al teu bloc.

Envia’ns un correu a batblogs@gmail.com, i ingressa a les files dels combatents per la llibertat. Penja el nostre bàner al teu bloc o el nostre segell, o personalitza la teva adhesió.

Ens comprometem a difondre la idea de la nostra resistència, i a convertir els nostres blocs en armes combatents per la llibertat, la nostra llibertat individual, i la nostra llibertat col·lectiva.

Visca la terra, mori el mal govern!