El post del dia: Itching like grass

Sobiranament bornis
El jingle més escoltat aquest Nadal segurament serà “Mas o Montilla”. La cançoneta fa dies que sona. I el que l’haurem de sentir, encara!.Tot i que jo sóc un ferm enemic del reduccionisme aplicat a la política, tal i com estem anant darrerament em sembla que cada cop més haurem de plantejar-nos les coses en aquesta clau. Més enllà d’això no hi queden gaires rastres d’activitat humana.

I tocar el tema significa retornar a un debat extremadament cansat, pel que n’arriba a ser d’obvi i suïcida. Hi ha tota una plana sobiranista que ella soleta es marca. Parlar de’n Mas és parlar de l’esca del pecat. Aquest polític mai ha pronunciat la sacrosanta paraula que el faria entrar directament al paradís. “Independència” és la contrasenya que desactiva la resistència de qualsevol gudari que vetlla les essències quatribarrades. I així anem fent.

El sobiranisme nostrat té una tendència –per no dir facilitat- a moure’s en un terreny abonat per l’epilèpsia, per una gestualitat vehement i molt difícil –per no dir impossible- de capitalitzar. Només cal ser a Facebook per entendre el que vull dir. Gairebé no toco el meu compte per la quantitat de sobiranes estupideses convertides en “causa” en les quals em volen fer participar. He arribat a avorrir aquest afamat recurs.

Això que qualsevol pot trobar a internet és reflex del que passa en la realitat que no és pas virtual. Moltes disquisicions independentistes que, quan grates, tenen ben poc de patriòtiques. Políticament parlant són zeros molt sobiranament col·locats a l’esquerra. Molta plataforma i molt de dret a decidir. Molt de pardal assoleiat pels terrats de l’ànima.

Hi ha molta pressa per recrear-se en el dia després, sense haver plantejat cap esboç d’estratègia de com s’hi pot arribar. Molt de soroll, això si. I anar cremant etapes com aquell que participa en un concurs a veure qui engoleix més calçots. El guanyador, a més del premi, aconsegueix una indigestió difícil de resoldre. És l’obsequi a la ruqueria.

Mentre el sobiranisme guaita els llimbs, al planeta terra cal gestionar el dia dia de Catalunya. De moment les cròniques relaten que ““La força de Catalunya és la seva influència”, va proclamar un Montilla acostumat ja a viure en un permanent pols amb el govern espanyol.”. Diuen això i que hi ha una aposta clara per reeditar tripartit. Teca suficient per anar engreixant aquests pardals i ajornar una mica més l’objectiu final. Per més voltes que se li doni, altre cop la cançoneta és “Mas o Montilla”. I cal anar amb molt de compte en que la mirada de borni amb la qual s’analitza la nostra política des de tanta calrada sobiranista, que no acabem indefectiblement en el pou de la marginalitat. De moment, hi anem perfectament encarats. No per tant de suposat pols amb el govern espanyol. No. Per plantejar les coses en termes caïnites.

El post del dia: Joan Arnera

El modern Símmac

És una llàstima, en el fons, haver-nos de prepocupar de les nostres petites coses, els catalans, i no poder-nos abandonar a la vida i als amors intemporals i voraços, com passa en els països normals.

A mi, de fet, no m’agrada la política. Ni tan sols m’agrada escriure de política. Jo no crec en els polítics, ni crec en les victòries, jo no crec en les batalles. Jo sóc un escèptic radical, un escèptic sensible, em temo, això sí. Però allò que més m’agradaria ésser és un cínic sense cor. Admiro molt sincerament la falta de pietat, l’absència de compassió, la luxúria moral. Per bé que sóc tanmateix incapaç d’atènyer-la. M’aferro llastimosament a la correcció i a la responsabilitat, però m'és tal característica inevitable, no pas un mèrit, ni una virtut.

I és per això, doncs, que m’obligo a resistir. Perquè si no sóc jo que resisteix, mal que sigui amb l’ànima trencada i sense la possibilitat de vèncer, si no sóc jo que resisteix... qui coi ho farà?

Els catalans, em fa l'efecte, comencem a recloure’ns, per ventura, en la simple supervivència individual. Anem indefectiblement privatitzant la nostra identitat. I aquest és, ai las!, el darrer dels esglaons de l’escala que pot descendir-se...

Sóc Símmac, doncs, el modern Símmac... i els meus versos canten la fi de l’imperi?

El post del dia: CIMERA (EXTRAORDINÀRIA)

Montilla... o Montilla
Com diu en Dessmond en aquest post de l'amic Joliu, el dilema Mas o Montilla va camí de convertir-se en el hit d'aquest Nadal. I potser no li falta raó. De tant repetir-nos-ho, al final ens creurem de veritat que la cosa va molt ajustada i, el que és pitjor, que les eleccions són a la cantonada i el canvi de govern a tocar. O Mas o Montilla? Doncs, què voleu que us digui, d'entrada el que tenim és Montilla... i prou.

Ahir, el Tio Pepe va fer una exhibició pornogràfica a l'auditori de la Generalitat, on va ensenyar les seves vergonyes, o sigui, la seva obra de govern: res de res. Montilla anava en pilota picada, com l'emperador del conte, i tothom li ha rigut les gràcies (us atreviu a llegir l'Antich avui a LV?). Se suposa que l'acte (insisteixo, pornogràfic) era per celebrar (sic) els dos anys de presidència de la rata Montilleja. Si heu vist imatges i/o escoltat declaracions, convindreu amb mi que la cosa està entre el hardcore, el gore i la coprofília. El discurs va ser molt aplaudit per un públic entregat d'alts càrrecs, i no consta enlloc que ningú piulés ni hagi fet gestos de reprovació quan el Tio Pepe va subratllar que el seu govern ha estat el que més sentit de país ha demostrat en els últims anys. I així ens van les coses.

Vull dir que res no apunta a que hagin de canviar en els propers mesos. Portem ja dos anys de Tio Pepe, i ja en van cinc de tripi!!! Cinc!!! Aquesta colla ha fet de la màxima "qui dia passa, any empeny" la seva filosofia de governar, i de passada en el seu verí que ens té anestesiats. No veig per enlloc el nen atrevit que d'entre la gentada acrítica destapi les vergonyes de l'emperador, i li faci veure que va despullat. I en aquest cas, l'emperador és el país sencer. Anem en calçotets, i no ho volem veure. El noto en l'ambient, aquest cert aire de passotisme i conformisme. I mentre això no canvïi, i no hi haurà sentència del TC desfavorable ni sistema de finançament insuficient que ho canviï, per mi encara no hi ha dilema, i el almenys durant un parell de temporades, el hit serà Montilla... o Montilla.

El post del dia: TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

SÓC UN OUTSIDER O UN DESCREGUT
Ahir, parlant amb ex-companys de la Plataforma Catalunya 2003 (per qui no ho sàpiga, aquesta va ser una associació creada en el 2003 per el traspassat Pere Esteve), em van voler convèncer per entrar a la Casa Gran del catalanisme. Els hi vaig dir que no, que de moment no volia tornar a participar en un projecte de catalanisme transversal per acabar decebut. Decebut? em van dir, tú el que ets es un "outsider" de l'independentisme que només es dedicar a apuntar i disparar des del seu bloc... ( aquesta frase es va dir en un context de amistança, per tant el to va ser del tot amical, i sense cap tipus d'animositat). Outsider?, jo outsider?, i així fins avui...


Segons el diccionari Larousse America Heritage, un outsider es un : Foraster; persona no participant; concursant amb poques possibilitats de triomf, i finalment apartat. No content amb la definició vaig anar a petar a un altre diccionari, el Langenscheidt, per ells, un outsider es a mes a mes d'un foraster, un intrús i un desplaçat. Cap de les definicions trobades, hi ha la de descregut, qué és l'adjectiu que crec que em defineix millor, pel que a la meva visió de la vida política.
I per qué descregut?, doncs des de fa molt temps, sempre he pensat que qui es vol dedicar a la política es per tenir un reconeixement personal, i si no ho aconsegueix, doncs, ho deixa i a un altre cosa. Aquesta es la meva visió, i sinó es així, qui em pot explicar el naixement constant de Plataformes, think tanks, associacions, moviments, etc...?, qui creu de debó en la política té on triar i remenar, i no li fa falta crear un altre PdP, SP,Ces,etc...per poder lluitar per el que creu. Es clar, que si opta per aquesta segona opció -la d'afiliar-se i lluitar des de la base- serà un membre més, i per tant la seva quota de protagonisme es veurà diluïda a favor de la resta de membres.
La prova del que dic, la tenim al mirar i comprovar, que en la majoria dels casos, els caps de totes aquestes associacions, moviments, plataformes,etc...,son o han estat membres en actiu d'algun dels partits catalans, però com que ells o elles eren poc visibles dins al partit, han optat per crear el seu espai.

Compte! que em sembla molt bé, i fins i tot jo soc membre d'alguna d'aquestes plataformes i moviments, però jo només participarè activament i si convé des de la base, en un moviment unitari de debó, on la fita a aconseguir no sigui motiu de debat constant entre el membres.Vaja, el que realment m'agradaria, seria la reedició del que va ser l'Assemblea de Catalunya. Aixó es ser un outsider?

El post del dia: A PEU (caminant a poc a poc s'observa millor la vida)

Regal d'idees
Acabo d’arribar d’un curs que ens ha donat al Sant Crist de Balaguer, l’ Albert Fonts -psicòleg- sobre formació del voluntariat.

Érem uns 80 voluntaris i professionals de Càritas de tres diòcesis: La Seu d’ Urgell, Solsona i LLeida.Hi hauria moltes coses per comentar i considero que ha estat molt ric. Voldría regalar-vos algunes idees que, en definitiva, són el pòsit que m’ha quedat, com en una bóta de bon vi.

-”Estima’t, estima i no et caldrà ser egoista”.

-”La societat actual és poc amorosa i ens ha fet creure que, com més tinguis i t’aïllis, millor estaràs i ens ha portat a desconfiar dels altres; a voler gaudir sense compartir; a tenir por i a no fiar-nos dels qui ens envolten… quan, de fet, tots som semblants, tots necessitem dels altres i tots tenim ganes de viure amb goig i ser feliços!.

-”Ens hem de concedir temps, energia i relacions personals profitoses per poder carregar piles. Temps per poder ser conscients de com ens afecta el dolor i el treball en favor dels altres. Energia per no defallir, ja sigui bona alimentació, descans, lectura, formació, etc. I finalment, relacions personals en les que sigui jo erl qui rep l’ajuda i l’atenció. Persones amb qui pugui parlar de mi, del que em passa i del que sento sense haver de fingir o dissimular, i si cal amb un professional que m’ajudi a posar nom al que sento i visc. En poques paraules, com més et coneguis i et valoris, més podràs ajudar els altres”.

Ser voluntari( sigui del que sigui), necessita uns requisits per a fer-ho bé. Per a no deformar la idea matriu del voluntari. Aquest tipus de formació és essencial per ajudar-nos a tots.

Gràcies, Eduard!

El post del dia: Reflexions en català.

Ai, que em descollono

.


El Manel m'acaba d'enviar aquesta invitació. Entre altres coses, el Manel diu: "Us heu fitxat que no omplen el Palau de la Música, sinó que ho fan al Petit Palau? Jo he fet una conferència en aquest recinte i com a molt hi caben 100 persones."

A mi el primer que m'ha passat pel cap és: Sí, nois, esteu construint un estat propi. Si fem cas de la primera accepció de la paraula estat, és clar:

estat

1 1 m. [AD] [PS] [FIF] Manera d’ésser, de trobar-se, en un moment donat, algú o alguna cosa.

No hi ha res tan grotesc com viure en una bombolla i pensar que tots som imbècils. Sí, nois, dos anys de govern d'entesa i esteu construint un estat propi. Catxondos, que sou uns catxondos!

El post del dia: El xafarder de La Rambla

I la gent encara els vota...

Les polítiques d’austeritat passen de llarg de la plaça Sant Jaume. Ni més ni menys que un 30% s’incrementarà la llista d’alts càrrecs i personal eventual de l’Ajuntament de Barcelona el 2009. Concretament es passarà de 246 a 320, entre comissionats, delegats i altres. S’ha de col·locar als amics com sigui, que venen temps difícils.

El post del dia: de Dies de fúria

Esquerra: quan el desvergonyiment supera tots els límits:
Ahir el sr. Puigcercós va dir que si hi havia sentència contrària a Catalunya al Tribunal Constitucional, el que és responsable és no provocar cap crisi de govern i treballar per obtenir un bon finançament i ajudar a resoldre la crisi. D’acord a aquest diagnòstic, per tant, el més important és l'estabilitat del tripartit i el manteniment de la menjadora.

Coincideix plenament aquest argument escombreria d’en Puigcercós amb totes les informacions de què disposava fins ara respecte a quina era l’actitud que havia decidit prendre la direcció d’Esquerra.

Aquests dies, com tots sabeu, i molts opinadors així s’han interrogat, el tema clau nacional és saber què farem el dia que els espanyols ens rebentin al Tribunal Constitucional i amb el tema del finançament. Dues de les línies vermelles de què va parlar el Puigcercós acabat d’investir president d’Esquerra.

No hi ha cap dubte que en tots dos casos sortirem malparats, és a dir, que es resoldran en contra dels interessos de Catalunya.

Doncs bé, aquests dies, també, s’estan multiplicant els contactes entre partits i societat civil per veure què fer. La direcció d’Esquerra ja ha pres una decisió: no fer res. Millor dit, fer una cosa: passi el que passi, garantir l’estabilitat del govern. Per tant, descarten qualsevol estratègia mobilitzadora que impliqui soroll o pugui qüestionar o fer entrar en contradiccions el tripartit. Això és així. I en tinc testimonis absolutament directes.

També tinc una altra informació, aquesta no és de testimoni directe, però és absolutament fiable. Totalment fiable. Segons m’expliquen el sr. Carod Rovira va ser convidat a compartir taula a un dels grans clubs de Madrid: La Gran Peña. Un club que té un edifici impressionant a prop de la Puerta del Sol, i que aplega el més ranci del todo Madrid, gent de molta caspa espanyolista, però molt influent.

Pel que sembla, i al voltant d’aquesta taula, el sr. Carod Rovira va ser interrogat sobre quina seria la reacció d’Esquerra davant la presumible sentència contrària a l’Estatut del TC. I el sr. Carod Rovira els va llençar un missatge absolutament tranquilitzador, de respecte a les institucions i de garantia de l’estabilitat institucional i del govern de Catalunya. Algú dels que compartia taula amb ell li va preocupar (són casposos, però no idiotes), sobre com “vendria” la direcció d’Esquerra aquesta actitud a la seva militància i electorat. I els hi va dir que no era cap problema, i que ho podrien explicar molt bé, emparant-se en que Esquerra ja havia defensat el NO a l’Estatut. Per tant, que el TC ens digui no, és coherent amb el que havia defensat Esquerra, amb l’oposició a l’Estatut.

Per tant, la decisió absolutament consensuada de la direcció d’Esquerra és que no passa res, ni amb el tema finançament ni amb el tema TC. Que l’important, el més important en aquests moments és garantir l’estabilitat del govern tripartit.

Bé, de vegades hom ja no sap com qualificar aquesta banda d’estafadors polítics. A mi, que ja no hi tinc res a veure, se’m cau la cara de vergonya. Quina estafa i quina poca vergonya.

També em pregunto per a què collons volen aquest puto govern més enllà de garantir les seves nòmines. Perquè és clar, aquesta setmana ens arriba la informació de que el Consorci per a la Normalització Lingüística vol reduir en 272 persones la seva plantilla, d'acord al pressupost presentat al Parlament. És a dir, en uns moments en que a Catalunya cal assumir i dotar d’eines per a la integració lingüística aquest milió i mig de nouvinguts, d’immigració, que ha implicat un increment del 25% de la nostra població… va i reduïm les eines per a facilitar la seva integració lingüística. Acollonant.

Però és clar, tot s’entén, perquè com que estem en un govern de progrés, d’aquests que es preocupen per les qüestions socials –i per a aquest govern el català no és una qüestió social- al mateix temps ens assabentem que s’invertiran 8 MILIONS D’EUROS en la creació d’un cos “d’agents de la igualtat”, amb una plantilla de més de 90 persones, encarregats, entre d’altres estupideses, de fomentar l’ús del llenguatge no sexista.

De debò que hi ha dies que no tinc paraules. Foment del llenguatge no sexista, 8 milions d’euros i 90 agents d’igualtat, Foment del català menys de 272 lingüistes. Una autèntica pallissa en termes de marcador que deixa ben a les clares les prioritats del tripartit.

Benvinguts a BAT BLOCS! Adhereix-te a la causa de la llibertat!

Benvingut a Blocs Against Tripartit. Si has arribat aquí ja saps el que ens uneix: combatre el règim del tripartit i lluitar per una terra lliure i pròspera.

Afegeix-te a la nostra causa! Converteix el teu bloc en una eina de lluita per la llibertat. Segella les teves opinions en llibertat unint-te a la nostra causa. Expressa’t amb llibertat, difon les teves idees amb llibertat i coratge. Posa el segell de Bloc Against Tripartit al teu bloc.

Envia’ns un correu a batblogs@gmail.com, i ingressa a les files dels combatents per la llibertat. Penja el nostre bàner al teu bloc o el nostre segell, o personalitza la teva adhesió.

Ens comprometem a difondre la idea de la nostra resistència, i a convertir els nostres blocs en armes combatents per la llibertat, la nostra llibertat individual, i la nostra llibertat col·lectiva.

Visca la terra, mori el mal govern!